Guatemala i Guatepeor

Un cop enllestit el sacrifici ritual de Pedro Sánchez, amb l’espectacle vergonyós del caòtic comitè federal del passat dissabte inclòs, el PSOE s’enfronta a un dilema existencial. Justificar de forma no massa vergonyant la seva rendició davant el PP de Mariano Rajoy. Un PP que, paradoxalment, pot viure les hores més glorioses de recuperació de la majoria absoluta, just quan li comencen els judicis destinats a demostrar –o no- que estem davant el partit més corrupte de la cada cop menys modèlica transició democràtica espanyola. Perquè, cert que Convergència té el cas Palau i el mateix PSOE ha de callar pel cas dels ERO, però aquests no deixen de ser casos aïllats enfront una situació generalitzada i plena de causes judicials i peces separades que haurien d’avergonyir qualsevol organització que tingui en els seus estatuts defensar els drets dels ciutadans. O no és el que pensaríem d’una Creu Roja, una ACNUR o una simple associació de veïns, si descobríssim que amaguen una màquina de desviar diners i concedir favors a gent de dubtosa catadura?

Dic rendició del PSOE perquè pel que sembla, es posin com es posin els socialistes, no poden fer altra cosa que certificar la victòria de Mariano Rajoy. La majoria absoluta –real o virtual- que li ha de permetre seguir governant –de ple dret o en funcions- durant els propers mesos o anys. Una situació que sembla que durant un temps substituirà el bipartidisme més o menys rutinari per un monopartidisme democràtic de dubtosa qualitat i utilitat per la ciutadania. Guatemala i Guatepeor.

Perquè, insisteixo, es posi com es posi el PSOE, el resultat és un PP manant amb les mans lliures. Mariano Rajoy ha aconseguit convertir en un parany sense escapatòria, l’aparent dimoni del independentisme. Impedint qualsevol mena de pacte –i fins i tot negociació- amb els que reclamen –també amb l’estendard una mica moix, diguem-ho tot- negociar o simplement encetar un diàleg sobre aquell dret a decidir que les lleis internacionals proclamen i que, sobre el paper, ningú qüestiona.

Si a això hi afegim la sensació d’un Podemos que intueix servida en safata de plata la seva hegemonia en el camp de l’esquerra, gràcies a l’actitud maldestra de qui fins ara la patrimonialitzava, poca cosa podem afegir a aquest “sí o sí” en que s’ha convertit la investidura del nou govern.

Ara queden les justificacions. El PSOE pot explicar que la seva abstenció obre la porta a un govern de Rajoy en minoria que podrà controlar des de l’oposició. Però no ens enganyem, aquesta actitud és la dels sindicats d’una gran empresa que ha decidit dur la fàbrica a l’estranger, quan aconsegueixen que aquesta es replantegi la seva decisió. Una actitud de submissió. Perquè l’allau d’opinions favorables a l’abstenció que creix entre els diputats electes i els que conformen el Comitè Federal del PSOE sona molt –massa- a manteniment de llocs de treball al Parlament, al Senat, o a les estructures orgàniques col·laterals.

I els altres, els perdedors, poden invocar la coherència, la puresa d’idees o la confiança dels electors per seguir mantenint aquell no que ens abocaria a les terceres eleccions. Però tot indica que aleshores entraríen en un Guatepeor de conseqüències imprevisibles. O potser tan previsibles que espanten.

Perquè unes terceres eleccions poden dur-nos –és el més probable- a un panorama on la dreta es monopolitzi encara més al voltant del PP, reduint a una nova UPyD a aquells Ciutadans que es proclamaven alternativa a la dreta de casta i corrupció.  I on l’esquerra sigui més fragmentada i pluripartidista que mai. Amb un PSOE on no es pot descartar una escissió o un debilitament extrem i un Podemos que, tot i la seva emergència quasi assegurada, tingui ja la llavor de la discòrdia sembrada en el seu interior. Al marge de tots els moviments més o menys locals o localistes que semblen anunciar un temps de “campi qui pugui” al que caldrà afegir formes de funcionament variades i imprevisibles de les que les CUP son actualment el paradigma. Per tant, aparentment, ens posem com ens posem, tot sembla indicar que arriben temps de monopartidisme en la governació. Emparat per lleis i formes democràtiques però monopartidisme. I temps d’autarquia política en l’oposició. De sordesa cap als missatges dels afins i tossuderia en els plantejaments propis. De Guatemala a Guatepeor.