A.P.I.

No fa gaires anys, eren els reis del mambo. Si volies canviar de casa o comprar un terreny per fer-te un xalet, la teva millor opció era passar per un Agent de la Propietat Immobiliària – un A.P.I., vaja. Generalment eren gent popular a la regió, de família més o menys reconeguda i amb una simpatia innegable que havia de ser capaç de fer-te creure que aquell camp d’oliveres no massa ufanoses que et proposava vendre’t, era en realitat un paradís en potència on podries fer realitat aquella “caseta i hortet” en versió anys 70, és a dir, amb piscina, pou i camp per plantar les teves tomaqueres.

Però, actualment, la cosa s’ha professionalitzat. Ara ja no és una persona física qui respondrà a la teva petició d’un terreny o un pis en plena ciutat. Ara hauràs de passar per una empresa amb secretàries, arquitectes, economistes i demés. Cada un d’ells encarregat d’un aspecte de la complexa operació de transferir la propietat d’un immoble o un terreny entre dues persones. Una operació que tindrà el seu punt culminant en la visita al despatx d’un notari que et llegirà els documents, et demanarà la teva conformitat i, en cas afirmatiu, et farà signar la corresponent escriptura mentre t’anuncia el que et costarà tota aquella broma.

Perquè, allò que els nostres avis pactaven amb una encaixada de mans a la que seguia -naturalment- el reguitzell de documents oficials que en garantien la veritat, solvència i pagament, ha anat evolucionant fins convertir-se en una successió d’acords verbals que el notari (o, per delegació prèvia, l’A.P.I.) certifica i fa constar en la documentació oficial.

Però, a més, aquella solemnitat dels acords de venda signats i rubricats, s’ha vist enterbolida per l’aparició dels coneguts com “assessors fiscals”, que aconsellen la millor manera de fer que tot plegat ens surti tant econòmic com sigui possible. Només cal parar l’orella a les informacions econòmiques per tenir present que els testaferros, fills o parents més o menys llunyans, son sovint pantalles per abaratir els costos de tot plegat. Exemples no en manquen.

Però el que aquests dies crida més l’atenció de l’actualitat, és com tot aquest “modus operandi” sembla haver-se transmès a la política. En concret a la política internacional i, més concret encara, a la dels grans països.

Ja fa bastant de temps (massa per la majoria de gent) que les dues guerres més importants del moment (la de Ucraïna i la de Palestina) semblen haver entrat en aquesta dinàmica de la compra-venda del territori. I sota la vigilància dels EEUU, que actuen a manera del A.P.I. O no teniu la sensació que, en el fons, ell és qui planteja les solucions i pren les decisions en l’intercanvi de territori que sembla anant-se perfilant com a solució dels dos conflictes esmentats?

El primer dubte que apareix, però, és el de saber si les propostes de Donald Trump son les d’un estadista d’abast mundial que es preocupa de buscar una solució pacificadora per una Terra convulsa, o les d’un agent de la propietat immobiliària que veu en els terrenys de Palestina la possibilitat de construir-hi una urbanització de luxe pels multimilionaris d’aquest món, tot guanyant una bona picossada de milions en les operacions. Directament o a través dels ja populars aranzels que pugen i baixen com les accions de la borsa. Naturalment, mirant d’afavorir-lo a ell, que ara s’adona que durant el darrer segle, els EEUU han estat fent de bon samarità al que tothom prenia el pèl. I, per tant, buscant recuperar tots aquells diners que hauria d’haver cobrat però que, generosament, va regalar.

Hi ha, però, un altre dubte. El de la parcialitat de l’intermediari. Si Trump es reuneix amb Putin i no ho fa amb Zelenski,  no serà que l’Agent de la Propietat Immobiliària està conxorxat amb el comprador del terreny per afaitar-li a l’actual propietari per quatre rals? O potser vosaltres no coneixeu cap cas d’especulació urbanística on l’antic propietari hagi acabat amb un pam de nas i la butxaca buida mentre els altres implicats s’han enriquit descaradament?