Pau i territoris

Recordo perfectament que aquest no era l’enunciat. Que la frase original deia que el que s’havia de pactar i és pactà era “Pau per territoris”.

La proposta va sorgir arran del conflicte araboisraelià de 1967, conegut com a “Guerra dels sis dies”, derivada de les accions de les guerrilles palestines a les fronteres de l’estat d’Israel i l’amenaça d’una unitat militar de les forces àrabs. Fets que provocaren un atac preventiu israelià el mes de juny, acabat en una derrota aclaparadora dels àrabs que, a més, va deixar clara la desunió dels seus estats i que el relleu en la lluita passava a mans de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina que sobreviuria a base de campanyes d’accions terroristes. Perquè, pel costat israelià, només es podia parlar d’èxit a la vista de la conquesta dels Alts del Golan, de la Cisjordania (inclosa la part àrab de Jerusalem), la franja de Gaza i la península del Sinaí.

La proposta de “Pau per territoris” va sorgir per primer cop en la Resolució 242 del Consell de Seguretat de Nacions Unides que serviria de base pel Tractat de Pau entre Egipte i Israel acordat el 1979 i pel qual Israel es retirava de la península del Sinaí a canvi d’assistència econòmica dels EEUU als dos països i un tractat de pau entre ells.

Un acord que no va anar més enllà tot i les bones intencions i declaracions de la comunitat internacional en favor d’aplicar el mateix principi, “Pau per territoris” als conflictes paral·lels de Cisjordània, Franja de Gaza i alts del Golan. Quedant avortat arran de la guerra del Yom Kippur del 1973 declarada per l’Egipte de Anwar el-Sadat per intentar aconseguir una posició avantatjosa en les posteriors negociacions que es generarien. Acabada aparentment en taules, suposà per contra la constatació del mite de la invencibilitat d’Israel, que obriria el camí de les negociacions de Camp David dirigides pel president Jimmy Carter, però que endurí les relacions russo-americanes i portà al primer pla de l’actualitat a la Líbia de Moammar al-Gaddafi. D’aleshores ençà, la cosa ha anat mantenint-se en un ambient d’hostilitat permanent, arribant a la situació actual en que Israel sembla voler-se quedar amb les dues coses. La pau i els territoris. Només cal donar una ullada a la franja de Gaza, aparent laboratori experimental d’operacions per les altres guerres pendents amb el món islàmic.

Però el més fotut és que el conflicte que, fins ara, semblava únic i de solució cantada, ja fa alguns mesos que sembla haver generat un germà bessó a terres d’Ucraïna. Allà també es parla de “Pau per territoris” en el conflicte que personalitzen, amb permís de Donald Trump, Vladimir Putin i Volodímir Zelenski, els presidents respectius de Rússia i Ucraïna.

Perquè les peticions de pau entre els dos contendents que proposaven, des de les Nacions Unides fins als prepotents Estats Units, passant per la dubitativa i sovint contradictòria Unió Europea i l’enigmàtica Xina, anaven en la línia de negociació tradicional. Aquella on cada bàndol demana el que pot i ofereix el que vol. O viceversa.

Però el divers i contradictori Trump sembla haver trobat en el taciturn i també sorprenent Vladimir Putin, un seguidor de les seves línies d’actuació. Aquelles que avui donen una setmana inajornable per arribar a la solució, i passat demà ho allarguen a tres mesos més o menys imprecisos. De fet, però, si alguna cosa demostren les accions de la mare Rússia, és que ells ho volen tot. Pau i territoris. I que els díscols ucraïnesos, el que han de fer, és posar-se en mans dels russos per evitar que els acabi devorant aquesta Unió Europea que tanta mania els té i que tant es queixa de les propostes i desitjos del savi, però una mica dubitatiu i de rumb canviant, Donald Trump. Mireu sinó la reunió a Alaska d’ell i Putin sense assistència del tercer en discòrdia que ja va fou renyat, fa dies, pel nord-americà.

Agradi o no, les negociacions del segle XXI son cada cop més a prop d’allò que es coneix com un “per aquí o per la porta”.