Cinema

Un monstruo me viene a ver

Fotograma de la pel·lícula

Fotograma de la pel·lícula "Un monstruo me viene a ver". Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Confesso que no sóc un apassionat a l'obra de Bayona. El Orfanato em va semblar una pel·liculeta endreçada i visible, excessivament efectista i tramposa, no més per ser concrets, i Lo impossible una altra catàstrofe tremendista sobrevalorada.

No obstant això em quedo ambdues abans que la present, Un mostre em ve a veure.

Cal destacar també  el que s'ha recaptat en el primer cap de setmana. Mentre El Orfanato va recaptar 6 milions, 9 L'impossible, Un monstre em ve a veure, ha recaptat únicament 3.


És potser per que la gent ja plora prou a la vida que no li agrada fer-ho en un cinema, o perquè com El meu amic el gegant de Spielberg, són productes una mica artificiosos, sense excessiu lligam i equilibri i el conjunt del producte en conseqüència un tant irregular.

Bayona ens submergeix en aquest collage de gèneres i situacions diverses en alguns instants amb un mal o com a mínim forçat encaix, conscient que és un nom destacat en la cinematografia més enllà de l'espanyola, que s'ha alternat i es relaciona amb importants actrius i actors mundials i això li atorga un plus de llibertat per fer en certa manera el cinema que li agrada i de la manera més personal segons les seves creences, visions, o simplement opcions o prioritats.

Comença la pel·lícula amb una alternança de primers i primeríssims plans sense que obeeixin a una situació ni premissa concreta en el conjunt fílmic i que acaben sent marejadores. La seva obsessió pel que explica sembla voler-la transmetre a l'espectador. Prenyar-lo del  seu majestuós vernís. Impactar des d'un inici perquè la seva retina quedi immutada a la pantalla.

Posteriorment ens apropa a l'assetjament escolar que si bé en la problemàtica global de la vida tempestuosa i entre tenebres d'una família pot tenir la seva raó de ser, en el concret món d'un nen no és estrictament de rebut aquesta opció, molt menys quan tampoc Bayona ens explica el perquè s'arriba a aquesta situació i només veiem ja la seva part final, les seves conseqüències nocives.

Dit tot això, nen turmentat angoixat, mare amb càncer, pares separats que ens podria comptar amb el mateix encert i arrelament Ken Loach, Bayona aprofitant les dates ens submergeix al Sitges Film Festival i ens ofereix una mostra de terror gòtic de certa profunditat, amb objectes que es mouen transgresorament, mirades atemoridores com l'excel·lent del nen protagonista, molt millor en mirades i gestos que amb la paraula, música angoixant i l'aparició del monstruet en qüestió amb un perfecte disseny de producció i Liam Neeson prestant la seva veu en la versió anglesa.

El monstre que ens ve a veure a tots a la sala de projecció, no resulta ser més que una aparició òbviament imaginativa, inexistent i tel·lúrica d'un alter ego però adult, protector, tutor i pare espiritual del protagonista, que intentarà aconsellar-lo en els seus passos iniciàtics a la vida. El problema radica que Bayona adopta un discurs fílmic d'excessiva precisió narrativa i acaba gairebé en una tesi doctoral d'arrel filosòfica que no ajuda a equilibrar el que en el fons es tracta únicament d'un drama en format de conte infantil.

Posteriorment i ja amb Sigourney Weaver en escena  en un paper d'una àvia solidària, òbviament encara de bon veure i millor interpretar, conscienciada i amb caràcter dur i bons moments interpretatius però en general escassos per al seu lluïment, el director ens transporta a un film d´ animació de estilitzades i amenaçadores figures per desxifrar-nos les historietes que el monstre transmet al nen, totes elles amb missatge però amb un missatge excessivament retorçat i elucubrat per al que constitueix la proposta cinematogràfica. No oblidem això és només un conte.

A partir d'aquest instant de zona mitjana ,el metratge, el film s'alenteix, es desenvolupa a ritme pesat i es reiteren les trobades entre el nen i el monstre que res aporten i son un llast per al desenvolupament cap a un final lògicament intuït, per que els somnis imaginatius només són fet i fet somnis, sempre de difícil materialització, tot això en el marc novament del film de terror gòtic amb bones dosis reiterades d'efectes especials de bon llustre i acabat.

A la recta final, "J", ens remet de nou al cinema social de llagrimeta fàcil, no és sens dubte el cinema de Loach, tampoc el de Rohmer o Ozon, ni molt menys encara que en la mateixa tessitura el del mag dels efectes especials mestre i admirat per Bayona, Spielberg qui a ET va realitzar una cosa semblant però molt més efectiva , commovedora i amb vocació universal perenne.

Aquesta recta darrera és un autèntic drama gegantí entre nen, mare i àvia, amb el pare desaparegut no se sap on ni per què en tan dramàtica situació. Mocador preparat, no per cantar La Bella Lola sinó per el que se´ns ve al damunt.

Al final amb el públic femení més sensible i que d'alguna manera s'hagi contagiat d'aquest conte retorçat de llagrimeta fàcil, plorant, i acaba per fortuna la pel·lícula.

A la sortida ja de la sala de projecció amb cares d'escepticisme, indiferència i amb senyores mocador a la mà, reflexiono i m'adono que el mag Bayona altra vegada ha realitzat el seu treball calculat amb molta precisió, ens ha ofert un producte digne ben empastifat i tamisat amb bona inventiva però llastrat per condiments i amaniments innecessaris, certes arítmies en el desenvolupament en la part central, discursos excessivament elucubrats i situacions dramàtiques portades al límit per aconseguir llagrimetes fàcils i suculents diners a taquilla.

Amb Mediaset pel mig en el finançament i Tele 5 de nou, res diferent podia esperar-se, una televisió de caràcter com és ben conegut molt sensacionalista i que encaixa amb detall amb el cinema de Bayona, tant actual com també els seus anteriors i coneguts films.

Bayona és un bon director, sap de cinema, és un enamorat d'ell, però comet excessos, aporta excessius desequilibris i en definitiva certes peces són de difícil encaix en aquest trencaclosques sovint de gèneres variats que tampoc és cert cal reconèixer-ho és fàcil de suturar amb precisió de rellotge suís.

M'ha decebut en certa forma. No la tornaré a veure però tampoc em sembla una mala pel·lícula.

ESPANYA 2016
108 m
6/10

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local