En guàrdia!

Ara que sembla que la República Catalana no tindrà exèrcit -amb la qual cosa estic d'acord completament, val a dir-, em ve al cap una reflexió sobre una de les tasques més fútils i misterioses que se'ns encomana al professorat dels instituts: les “guàrdies”, terme castís i militar per designar una bona franja de la nostra jornada laboral, dins de les anomenades “hores d'activitats complementàries d'horari fix”. Estic disposat a desvetllar-vos un dels secrets més ben guardats dels docents...

Imagineu l'Institut Pompeu Rodoreda, a Sant Adrià de Llobregat. Som un total de 40 professors i professores. Entre tots, treballem en teoria un total de 1.500 hores a la setmana, però, d'aquestes, només 800 les dediquem a donar classe. Què fem les altres 700 hores que ens pagueu? Preparem i corregim activitats, ens reunim entre nosaltres i amb pares i mares, elaborem documentació acadèmica... I fem guàrdia. Unes 160 hores de la setmana, de manera que, a qualsevol hora del dia, en aquest institut amb una plantilla de 40 persones, hi ha uns 5 profes dedicats a aquesta responsabilitat.

Entreu ara a l'institut i feu una ullada a la sala de professors. És un moment triat a l'atzar dins l'horari lectiu. Hi trobareu els “profes de guàrdia”. Ens hi veureu en un estat semblant al dels bombers pendents d'un incendi o al dels metges i infermers passant la nit a l'espera d'una urgència: ni del tot en tensió ni del tot relaxats. Uns llegint el diari o fent un te, altres comprant un bitllet d'avió per a les vacances o una entrada per al teatre, potser també n'hi ha avançant feina de correcció d'exàmens o comentant el cas d'algun alumne especial... De tant en tant, algun noi o noia pica a la porta perquè ha estat expulsat de classe i hem d'omplir el full d'amonestació, o demana telefonar a casa perquè ha emmalaltit a la classe de mates. Això és quan en diem “una guàrdia tranquil·la”.

Si la guàrdia és “moguda”, què se suposa que estarem fent? L'activitat principal d'aquestes hores és cobrir les absències dels companys. Alguns ja havien demanat el permís per a avui per acompanyar la mare al metge amb l'antelació corresponent, però d'altres han avisat de bon matí que no vindran, telefonant perquè no es troben bé, prenent-se una “baixa” d'aquestes d'un dia que no necessiten gaire justificació. Llavors, el profe de guàrdia vola cap a l'aula i es planta com a vigilant allà durant aquesta hora: si s'ha planejat amb temps, el professor absent haurà deixat “deures” a secretaria per entretenir la classe mentre algú de guàrdia controla i imposa disciplina, però l'absentisme imprevist fa que, generalment, aquesta hora sigui tediosa i de poc profit per a l'alumnat.

Després d'aquest passeig pel Pompeu Rodoreda, on heu pogut espiar, doncs, què fem a les guàrdies, us proposo ara que reprengueu els càlculs ràpids de més amunt. Penseu que l'institut és en país petit molt semblant al nostre, que té uns 600 centres. En nombres rodons, doncs, som 24.000 persones treballant-hi, que dediquem una mica més d'un 10% del temps a aquesta tasca singular de fer guàrdia. I, fent un capmàs, això representa un cost d'uns 90 milions d'euros a l'any! No són pocs diners: podríem construir 25 instituts nous o pagar els sous de 2.400 professors i professores...

Amb franquesa, és una despesa que m'impressiona i que sovint em genera dubtes i em fa reflexionar sobre tot aquest muntatge. Em pregunto: podríem optimitzar els recursos? Potser podríen ocupar-se d'aquesta tasca becaris, monitors, auxiliars, conserges...? Serien hores d'una categoria professional diferent, amb un estalvi considerable. O estudiants en pràctiques, i així tindríem cost zero... O, fins i tot, podríem instal·lar circuits tancats de vídeo amb un segurata seguint les pantalles en una petita habitació: un uniformat amb porra que estaria al cas de tot i ja no caldria ni plantar-se físicament a les classes quan el professorat fos absent, només en cas d'una batussa greu... O si, enlloc d'arribar a aquestes solucions extremes, ens esforcéssim a convertir les hores que inevitablement passem a les aules com a “profe de guàrdia” en uns moments constructius, educatius, amb recursos que ja tinguéssim preparats per edats, per tipologies diverses, per temes... I llavors aquella hora de classe esdevindria un espai diferent, relaxat i estimulant, amb activitats més lúdiques potser semblants a les de l'educació no formal. Hi sortiríem guanyant tots: l'alumnat, aprenent, i el professorat, exercint la nostra feina sense sentir que perdem el temps fent de mers sentinelles. Deixo obert el debat.