Assaig d’iconografia insolent. El retrat del senyor Wert

S’ha criticat molt el preu –vint mil euros- del retrat realitzat per l’artista Rafael González Cidoncha al nostre estimat ex-ministre Wert. Si és que no estem mai contents. Tant criticar els governs del partit popular per donar l’esquena a la cultura i quan contracten generosament els serveis d’un pintor, també els posem a parir. Senyors, que la cultura és un luxe car, que no tothom té un retrat a l’oli al rebedor de casa seva, que si no promoguessin la cultura haguessin penjat una selfie i endavant les atxes! A més, és un retrat collonut; no m’estranyaria gens que passés a la història de l’art i que d’aquí uns cent o dos-cents anys els alumnes de selectivitat –llavors encara es parlarà de quan s’acaba amb les proves d’accés- en faran comentaris per guanyar-se una plaça d’estudiant.

Observeu-lo atentament. D’entrada, la posició i els elements. A la base, una butaca, una poltrona d’aparença còmoda i relaxant. L’únic color càlid de l’obra, amb formes arrodonides com si volgués abraçar i representar el jaç maternal del polític. González Cidoncha ha tingut molt interès en representar el seient, n’estic segur. En primer lloc, ha triat una composició de perfil per a que obtingués un major protagonisme; que quedés clar on és el senyor Wert: a la poltrona. En segon lloc, ha hagut de recórrer a un artifici visual per  tal de salvar la seva decisió de mostrar la butaca com a base, sòl i fonament del ministre. Si us hi fixeu bé, el cos del senyor Wert no s’enfonsa, no desapareix de la nostra vista dins l’escalfor del tresillo. És certament contradictori, però si ho pintava amb el realisme amb el que ens pretén enganyar només s’hauria vist la trona i el personatge hagués quedat dins.

La franja central l’ocupa el retrat pròpiament. Gris, encarcarat, ens mira com si l’haguéssim molestat, com si al seu davant hi hagués un televisor emetent episodis de “la casa de la meseta” o “las aventuras de falangito de la mancha”. I la mirada. Què me’n dieu d’aquells ulls entre abatuts i endormiscats. És la mirada de qui coneix el seu fracàs, de qui veu la seva obra anorreada abans i tot d’haver-la engegat, la mirada del geni incomprès, del salvador que no va convèncer els pobres ignorants. Ens mira i ens sentim entendrits, ens remou un sentiment de pietat, de llàstima pel vençut, per l’home que no va encertar l’època per viure.

I al fons, no res. Una immensa extensió buida. Una grisor que s’estén al seu voltant sense personalitat, sense res a dir. Un espai negatiu que l’envolta. Un silenci visual que ens crida. Aquest home està sol. Sol en sentit absolut. No l’acompanya ni un objecte, ni una idea, ni cap element quotidià. Wert i el no res. Tristor existencial.

Gonzálex Cidoncha, com els grans mestres de la pintura, ha aconseguit deixar en una tela tota una crítica devastadora a la condició política, a la mediocritat elevada al poder. Ho ha fet amb tanta gràcia, que veure la cara de babau del ministre davant la seva caricatura per mi no té preu. Vint mil euros és barat. Promoguem una campanya per pagar un sobresou a l’artista. Se l’ha guanyat.