Carta oberta als meus companys de Cultura de Vilanova

Benvolguts companys de la Regidoria de Cultura,

Fa dies que hi tombo. M’he adonat que les persones que han estat cridades pels jutges espanyols arran de la defensa de la República catalana, es poden dividir, a grans trets, en dos grups: els polítics i la gent de la cultura. Els polítics per haver estat conseqüents amb allò que els demana la població mitjançant votacions (en eleccions a representació o en referèndum) i la gent de la cultura per haver usat el dret universal de la llibertat d’expressió. En situacions com aquesta, sempre, la cultura, és un objectiu a abatre per tot aquell entramat polític i judicial que vol controlar la població mitjançant la por. Amb la censura, al capdavall

La cultura, històricament, ha estat el camp de batalla de reivindicacions populars: poder llegir, poder escriure, poder fer teatre, poder cantar, poder fer cinema, per poder finalment.... dir.

Fa pocs dies acompanyàvem a Toni Albà al jutjat. Abans i després n’hi ha hagut d’altres: Eduard Biosca (Sr. Bohigues de Versió RAC1),  el raper Pablo Hasél, aquells titellaires... D’altres han estat bandejats per les seves idees: periodistes i recentment el dibuixant Farreras i tot plegat fa un etcètera massa llarg. Recordem que arran de les detencions dels polítics, uns dels primers que van explicitar el seu rebuig foren els de la faràndula quan van deixar seient buits amb llaços grocs.

D’aquí ben poc Neus Lloveras, alcadessa de la nostra ciutat, haurà de presentar-se davant un jutge parcial que ha pres la funció d’atemorir-nos a tots. Ell creu espantar els independentistes, però va ben errat perquè els catalans que fa desfilar davant seu li serveixen d’ariet per castigar tots els demòcrates. I és en la defensa de la democràcia i de la llibertat d’expressió i opinió que ens posem al costat de Toni Albà i Neus Lloveras al marge dels nostres gustos teatrals o d’afinitats polítiques.

Fa dies que m’adono que tots i cadascun de nosaltres amb més o menys recança ens autocensurem. Ho fem per temor a la censura externa però, també, a superior interna. Dies enrere, potser ho recordareu, vaig denunciar que es fessin retirar uns llaços grocs de la reixa de la Biblioteca Museu Balaguer quan, justament, als treballadors i treballadores ens agrada veure’ls allí. Per això lamento que no actuem, tots plegats, una mica més desinhibits a l’hora de mostrar el nostre compromís amb la greu situació que vivim. Un exemple com qualsevol altre. Passo per la biblioteca Joan Oliva que és un magnífic aparador al centre mateix de la ciutat i justament ara que el té dedicat al concurs Negroliva, podia haver aprofitat l’avinentesa de que la col·lecció Cua de palla és groga i que es commemora el centenari del naixement de Pedrolo —autor compromès com pocs— per reclamar amb altres peces grogues la llibertat dels nostres presos polítics. Per què no ho fa? No vol? Ho dubto perquè les treballadores de la biblioteca Joan Oliva, recordem-ho, van fer una acció de gran nivell i compromís la vigília de l’1 d’octubre per protegir aquell col·legi electoral. Potser no poden. Segurament. Sí, deu ser això.

Acabo. Al balcó de l’ajuntament que és la tribuna d’opinió municipal, hi ha una pancarta que, amb un llaç groc, diu Llibertat dels presos polítics. O sigui, que aquesta opinió és extensiva a la resta d’equipaments municipals. I perquè justament es demana aquesta llibertat ara ja generalitzada i que va més enllà de la dels presos polítics,  una colla d’entitats vilanovines el diumenge de Comparses no pujaran al balcó a recollir la llaçada.  No volen compartir espai amb persones que, formant part de partits que han impulsat l’article 155, donen suport passiu a les accions repressives de l’estat. És el mateix balcó —el mateix balcó— que l’any passat va acollir Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i el conseller de Cultura Lluís Puig. Si finalment m’he decidit a escriure-us és, també, perquè vull fer costat a l’actriu vilanovina Núria Valls que ha fet pública, pels mateixos motius, la seva decisió de no acceptar la invitació de pujar al balcó de l’ajuntament. 

Aquests darrers mesos (mesos!!), setmanalment moltes places de barriades barcelonines i de molts pobles catalans s’omplen de gent que acompanyats per actors, actrius, periodistes... llegeixen tota mena de textos literaris. D’altres es reuneixen per escoltar música i cantar, simbòlicament, el Cant dels Ocells. Són gestos de compromís espontanis que expliciten dignitat i determinació. Ho veieu? És la cultura! Són la gent del teatre, dels museus, dels llibres, de les entitats... Tenim el Carnaval al damunt i Vilanova hauria de mostrar-se decidida, digna i determinada. Perquè és la festa més popular; perquè la regeix la població lluny d’encotillaments i prejudicis. I, pel damunt de tot, perquè és essencialment contrària a tota censura, interna i externa.

Gent de Cultura, la nostra feina va lligada intrínsecament amb la llibertat i la plaça... sí, és nostra!