Ensenyament

La fal·làcia de la motivació

Jordi Larregola 18-02-2018 20:17 Lectures 1702

La motivació em fa mandra. No ho puc evitar. Tothom en diu tantes veritats que no sembla prudent entrar-hi; genera tanta literatura que no motiva a escriure res més. No obstant això, i amb tota modèstia, només vull fer notar a la comunitat pedagògica una qüestió segurament desagradable al respecte: no hi ha ésser humà en bon estat psicològic que resisteixi cinc hores seguides cada dia en estat de motivació permanent. Tampoc hi ha cap persona a qui li motivi tot, des dels nombres naturals fins als complements de règim verbal, passant per la clau de fa, el feudalisme, l’estructura molecular de l’ADN, la course Navette i el tir parabòlic. Si tingués un alumne permanentment motivat, sempre i a tot hora, crec que em preocuparia. No és normal. La gent normal s’avorreix. És, fins i tot, un signe d’intel·ligència.

No pretenc discutir la bondat d’una motivació excel·lent. Només és que em costa imaginar un taxista circulant per Barcelona cada dia vuit hores i mantenint un grau de motivació pels núvols. O una hostessa de vol, o un metge d’urgències constantment pensant en la gran tasca que realitza per a la societat… bufff! Insuportable. Tanta motivació deu cremar.

Com a mesura de prudència, tenint en compte que els estudis són una cursa de fons –una d’ultra fons, fins i tot- crec més raonable mantenir un estat mental més discret. En general, quan s’ho apliquen els adults, acostumen a dir-ne professionalitat. És un sentit de la responsabilitat amb la feina que s’estén més enllà d’allò que en aquell moment ens pugui estar motivant. La professionalitat té, certament, un perfil més baix; no flipes, no vius una experiència acollonant, no et puja l’adrenalina. Potser no queda bé quan elaborem discursos pedagògics. Ara bé, quan treballes amb adolescents, t’agradaria poder anticipar professionals responsables –cosa que sembla possible- abans que motivats impenitents –que sempre són més perillosos-.

Maquiavel deia que per a un governant resulta més útil ser temut que ser estimat. La raó és de tipus pràctic. L’amor se’n va, i un cop ha marxat, recuperar-lo és extremadament difícil. En canvi el temor és més durador i, a més, tornar a fer por resulta senzillíssim quan en tens els mitjans. A la motivació li passa el mateix. Mantenir-la és costós, recuperar-la gairebé impossible; en canvi la responsabilitat pot esdevenir definitiva, pot incrustar-se en la persona com un tret del seu caràcter i, si van mal dades, amb força de voluntat i determinació sempre es pot recuperar.

A més, reconeguem que no som tots intel·ligents per un igual. Què triaríeu: un ximple motivat o un estúpid responsable? Apliqueu-ho a l’àmbit polític i ho veureu clar.

Pols de guix

Jordi Larrégola

Jordi Larrégola

El món vist amb ulleres de mestre

http://polsdeguix.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La comarca del Garraf està registrant en els darrers dies un repunt dels casos de coronavirus entre la població i la Generalitat ha suspès els ingressos, les visites i les sortides de les residències de gent gran de Sitges

Creus que la població s'ha relaxat i no compleix amb les mesures de prevenció de contagis?


No