Crisi

Maleïda crisi

Sixte Moral 01-07-2019 18:15 Lectures 582
Una activista de la PAH enganxa cartells reivindicatius a la porta d'un banc. ACN / Andrea Martínez Gil

Una activista de la PAH enganxa cartells reivindicatius a la porta d'un banc. ACN / Andrea Martínez Gil

A l’any 2008, mentre pel govern de l’estat era una breu i passatgera  desacceleració de l’economia i un aturada lleu del creixement del PIB, s’estava gestant la major crisi que ha patit el país i que encara segueixen algunes de les conseqüències que es van produir en aquells moments.

La negació de la mateixa crisi ben segur va retardar la presa de decisions que va afectar a la part més castigada ja de la societat, retallada en les pensions, -congelació per ser més exactes-, sous dels funcionaris, pagues dobles i en el sector privat la retallada també salarial i d’algunes de les ajudes socials. Tot plegat una desastre social majúscul.

Certament la crisi va ser global i va afectar a totes les economies, no hi havia massa previsió del desastre i els pocs economistes que ho vaticinaven se’ls feia passar per funestos i alarmistes.

A nivell de l’estat espanyol a més de la repercussió lògica del catacrac mundial s’hi van afegir també els elements vinculats al deute sobirà, l’impagament d’hipoteques, una greu crisi en el sector de la construcció amb la fallida de moltes de les empreses punteres que en van arrossegar d’altres de mitjanes i petites i un creixent i imparable atur que va arribar fins prop del 24%, malgrat el llavors ministre i avui regidor a l’ajuntament de Barcelona, Celestino Corbacho, afirmava que no s’arribarien al tres milions d’aturats, no, van arribar a quatre.

La crisi va arrambar amb les forces socialdemòcrates a Europa impotents davant la magnitud de la tragèdia i també va arrambar i destruir a les classes mitjanes del país.

Es repetia el mantra de que “vivíem per damunt de les nostres possibilitats” Acceptant que això fos així –creient que ben bé no és això- caldria saber qui va promocionar aquesta manera de viure, possiblement els mateixos que seduïen per deixar diners i hipoteques per damunt del cent per cent després van reclamar sense pietat ni miraments aquestes hipoteques. Molta facilitat primer i després molt cinisme i mala llet. I a sobre la banca va rebre –van dir que en concepte de préstecs- milions i milions per mantenir la seva activitat...

En fi sobre la crisi tothom pot dir-ne coses i moltes, tothom ho ha patit o ha tingut algú a prop que l’ha patida.

Moltes famílies han hagut de viure de les pensions del avis, masses vegades migrades, han perdut no sols el patrimoni pel que s’havien hipotecat sinó que han perdut feina i també malauradament esperances de poder-ne trobar de nova.

Populisme creixent culpant de tots els mals a l’ immigració, “primer els de casa” dit com un manera de rebutjar i culpar de la crisi a la immigració...

En fi tot això ja s’ha dit, s’ha escrit del dret i del revés però la realitat és que la crisi segueix essent present malgrat les declaracions de que ja n’hem sortit i que l’economia torna a rutllar. Deia fa poc el professor i economista Josep Oliver “La corba d’aquesta última crisi reflecteix, bàsicament, l’enfonsament de la construcció i de la indústria, on s’han perdut un 70% i un 30% de l’ocupació, respectivament” i evidentment aquets llocs de treball no s’ha recuperat i molts d’ells ja no es tornaran a recuperar mai. Entrarem en una nova dinàmica de futur encara per escatir.

Segueix explicant Josep Oliver que la taxa d’atur ja se situa als nivells del 2008, tant a Catalunya com a Espanya. Però l’indicador de l’atur “emmascara” la realitat perquè amaga alguns factors. “L’atur no compta, per exemple, les persones que han deixat de buscar feina, les que han emigrat o les que han tornat als estudis”, explica. La població activa ha baixat, i això altera les ràtios d’atur, però no les d’ocupació,”

I això és indicatiu de que quan diuen que la crisi ja remet costa de creure. Costa i molt. Potser en allò que en diuen la “macroeconomia” funciona i la banca i les gran empreses ja van tenint uns beneficis més que notables (escandalós el de la banca si tenim en compte els diners públics que ha obtingut i segueixen desnonant a famílies amb dificultat) però quan anem situant-nos més prop de la realitat de l’economia familiar, això canvia, sous més aviat reduïts, lloguers pels núvols i la baixa de prestacions socials, augment del cost dels serveis que genera la pobresa energètica. En fi la crisi ha fet els rics de sempre més rics i en canvi ha estès la pobresa o la precarietat fins i tot en aquells que tenen feina fixa i un sou (per petit que sigui) garantit.

I aquest fet queda clar i de manifest quan es llegeix l’informe de l’any passat  que ha elaborat l’entitat solidària Càritas i que en part reproduïa l’Eix.

La seva lectura ben segur que hauria de generar una reflexió, als poder públics però també al conjunt de la ciutadania: Càritas ja advertia d’aquest augment  d’aproximadament 1,2 milions de persones en situació d’exclusió, respecte el 2007 (abans de la crisi). Ens trobem una societat polaritzada on cada cop és més gran la bretxa entre les classes més benestants i aquelles en situació de major precarietat.

L’accés a l’habitatge esdevé un dret pràcticament inaccessible per a una gran part de la població, degut als elevats preus dels lloguers, que els impossibilita poder mantenir les seves llars i els deixa en una situació d’incertesa i d’inestabilitat. També la precarietat laboral, s’està convertint en una forma de vida; la temporalitat o la parcialitat dels contractes i els sous baixos, impossibiliten poder estabilitzar la situació d’una part important de les llars, que alternen períodes d’ocupació amb períodes d’atur. Aquestes condicions de precarietat laboral encara són més greus en el cas de les dones.

Una de cada dos llars on ha intervingut des de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, està formada per famílies amb fills i una de cada cinc, esta formada per mares soles amb fills. Constatem per tant, que les llars on hi ha infants a càrrec viuen una situació de major vulnerabilitat i també una risc més gran de que aquesta situació de pobresa es pugui transmetre de manera intergeneracional.

 

Així les conseqüències de la crisi encara són evidents en masses espais de la nostra societat i per tant calen també respostes col·lectives i globals. La necessitat de que es garanteixi l’accés a l’habitatge, amb lloguers adequats i socials i no permeten per part de l’administració cap més desnonament i menys encara els que es motivin per part de la banca que hagi rebut encara que sigui només 1€ de l’erari públic.

Ara que hi haurà nous governs i nous ajuntaments és el moment de posar prioritàriament els programes que ajudin a tancar la forquilla de la desigualtat. El rebaixar perill d’exclusió de moltes persones és encara un dels reptes que hi ha plantejats. Mentre això passa encara no hi ha garantit un procés de fluïdesa en aconseguir la renda mínima que permeti la subsistència digna d’algunes -masses encara- famílies.

És evident que cal concertar les actuacions de l’administració, de totes, del tercer sector i de tothom en mirar de tancar les ferides que les desigualtats que va produir una crisi i avançar cap a una societat més justa i igualitària.

La tasca de Càritas i altres entitats ben segur que marquen el camí, però no n’hi hi ha prou, calen compromisos polítics clars i actuar amb determinació, amb polítiques actives i ara també amb la fiscalitat.

L’informe de Càritas és clara demostració de que la crisi encara segueix colpint els nostres pobles i ciutats.   

A les verdes i a les madures

Sixte Moral

Sixte Moral

Qui dies passa anys empeny

http://sixtemoral.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Imatge d'arxiu d'una espardenya de festa major

FESTES MAJORS. Dels balls i entremesos típics de les nostres festes majors, quin és el teu favorit?

Bastons
Pastorets
Cintes
Diables
Gegants
Capgrossos
Panderos
Gitanes
Valencians
Dracs (i similars)
Moixiganga
Falcons
Altres