Ensenyament

Dels (meus) dies de confinament (XV) #Covid19

Avui fa dos mesos justos que el conseller Bargalló anunciava el tancament dels centres educatius a partir de l'endemà.

Teletreballar. O més concretament, ser profe i teletreballar, que el teletreball no és igual en tots els àmbits.

Tinc una sensació estranya. Al principi em pensava que era qüestió de temps, que m'hi acostumaria. Al cap de seixanta-un dies constato que no. No m'hi acostumaré mai.

La nostra feina no es pot fer des de casa. Per més que m'hi esforço i més hores que hi dedico, no arribo a tot ni a tothom. I com dic, no és que no hi arribi per falta de temps (que tampoc me'n sobra), sinó que no hi arribo perquè no compartim espai ni temps.

L'institut, casa durant cinc dies a la setmana un tou d'hores cada dia. Hi passen coses; de fet, hi passa la vida. I la vida mou el món.

Ara faig classes i reunions en línia, trucades i vídeotrucades; omplo documents compartits amb anotacions i comentaris de seguiment; corregeixo, i tinto la pantalla amb el color de ressaltat de text que em ve de gust; rebo milers de correus electrònics, i els contesto tots, tots, tots. Hores, moltes, massa hores.

I quan tinc un moment sempre em ve la mateixa història al cap: aquesta no és la meva feina. Teletreballar no és educar.

Alternatives? Ara mateix cap, diria. I és possible que al setembre haguem de seguir amb això de les pantalles i correus amunt i correus avall. I ves a saber durant quant de temps més! Ens confinarem intermitentment i haurem de tenir programacions presencials i programacions virtuals... Se'ns gira feina, que afegeixo a la que ja tinc.

La situació a casa, algú hi pensa? Cadascú té la seva, d'història; els alumnes la seva i nosaltres, els profes, la nostra. A hores d'ara, però, ningú m'ha preguntat com ho porto. La nostra capacitat d'adaptació es pressuposa.

Hi penso i no m' agrada. M'hi dedico en cos i ànima, però des de la distància no puc, no podem, fer tot el que la meva, la nostra, feina implica. Ni de conya.

Ara moltes mares i pares ens agrairan el que segurament ens haurien d'haver agraït fa molt molt de temps. No em compensarà. Però, almenys, potser la Covid-19 servirà perquè algú entengui alguna cosa més sobre l'educació dels nanos. No perdo l'esperança, potser algú.

Mentre el món gira, jo seguiré escrivint correus amb la lentitud i la poca traça que em caracteritzen; xerraré amb mares, pares i àvies; desxifraré correus incomprensibles, em fotré les mans al cap i somriuré sense remei.

Cada dia, però, hi haurà aquell moment, el de quan sé que treballo molt i bé, prou i massa, i que malgrat tot m'hi manca allò: l'essència de la meva feina. Em falteu vosaltres, els meus nens i les meves nenes, i la nostra vida a l'institut (bonica, caòtica i... uns dies més i d'altres menys)

Ah, i al cap de dos mesos davant de l'ordinador tinc un nou gran aliat: gràcies, col·liri!!!

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!