El record de Mir Geribert, Olèrdola 1000 anys després

L’any 985, Almansor, cabdill andalusí del califat de Còrdova, artífexs de la mirífica ciutat de Medinat al-Zahra, entrà a sac als comtats catalans. Un dels territoris saquejats va ser el Penedès, i amb el Penedès, l’antiquíssima ciutat d’Olèrdola, alçada, forta i solitària, en un dels braços meridionals del massís del Garraf. Passada la ràtzia d’Almansor, el comte de Barcelona va tornar a fer-la repoblar perquè li servís de baluard del comtat. I altre cop Olèrdola revisqué i passà a ser la ciutat més avançada de la frontera amb l’islam medieval; i dins i fora la muralla s’hi alçaren cases i tallers per a pagesos, artesans i comerciants que han deixat els seus fonaments.

Pels volts de l’any mil Olèrdola era senyorejada per un noble, Mir Geribert, que va tenir la gosadia d’erigir les seves possessions al Penedès, en un altre comtat de la Marca Hispànica. Berenguer Ramon I, el comte barceloní, havia dividit els seus territoris entre els fills; els grans heretaren Barcelona, Osona i Girona-Empúries; el que havia de ser un nou comtat del Penedès o d’Olèrdola, correspongué al més jovent, Sanç. Però el gran del germans, Ramon Berenguer I, esdevingut compte de Barcelona -quasi rei- i coetani de Mir Geribert,  tenia altres plans que el seu pare. Plans que no s’ajustaven amb els dels senyors que s’havien establert a la frontera del Penedès, terra que per molts anys havia estat de marca, oberta a qui la conquerís. Entre ells destacava aquest Mir Geribert, els propòsits del qual van portar-lo a la rebel·lió declarant-se Princep d’Olèrdola, que havia de voler significar senyor d’un Penedès deslligat del comtat de Barcelona.

Avui, Olèrdola, solitària, encimbellada a l’alta calma de la serra litoral, s’està a allà dalt entre l’enigma de les boires. Guarda -entre les seves pedres mil·lenàries- el tresor del Penedès, un mite llegendari, el record de Mir Geribert, Princep d’Olèrdola. Un tresor, sí, com ho llegiu: la mil·lenària mare del Penedès, la vetusta i immemorial ciutat va ser, pels volts de l’any mil, una realitat viva, i per molts més constituí la població més gran d’aquest territori. Des d’allà dalt els habitants més antics d’aquest país de penyes, el Penedès, albiraven la mar pels colls que portaven als ports de Sitges i Darró, i contemplaven la plana darrera seu per on passava el vell camí d’Hèrcules que per Orient menava a Roma i per Occident als mirífics horts de les Hespèrides.

La vellíssima calma va veure establir-s’hi els primers pobladors prehistòrics, que vivien encara de la caça i els fruits del bosc habitant les esplugues de la Vall. El temps i els moviments humans va fer-hi arribà estrangers que els mostraren com cultivar la terra, i aquests agricultors ja van deixar escrit com s’autoanomenaven, ibers, que els invasors romans anomenaren cossetans. Van ser els ibers cossetans qui van alçar les primeres pedres de l’enlairada ciutat, la muralla, que Romà millorà alçant-la amb ciclopis blocs de pedra, els que avui ens admiren. Els homes d’Olèrdola, allà dalt solitària, passats segles i guerres, immutables, van veure com s’enrunava l’Imperi i van inaugurar l’edat mitjana. La vella ciutat dalt de la solitària calma va rebre els gots del nord d’Europa i els invasors de l’islam, que convisqueren amb els hispanoromans que no fugiren de les invasions.

Ara sabem que els propòsits de Mir Geribert van naufragar dramàticament, que anà a morir dramàticament a la Tortosa islàmica, havent perdut el plet amb el comte-rei de Barcelona. Però la seva ciutat, la vella i immemorial Olèrdola, avui encara mal coneguda i poc excavada, segueix allà dalt, contemplant la terra de Penyes, el Penedès, esperant ser rescatada, en la memòria.