Queixes veïnals

Res de nou sota el cel de la ciutat

Sixte Moral 05-10-2020 14:02 Lectures 587

D’ençà de forces anys cada govern municipal -sigui unionista, mixt, independentista i republicà o socio-comunista, o de les tres bessones- ha tingut algun enfrontament, s’ha trobat amb alguna pedra a la sabata, en tema de l’ús dels espais i la conseqüent contestació per part dels veïns; uns a favor i altres en contra de determinades accions o utilització de l’espai comú.

No és d’ara. Ve de lluny aquesta situació però ben segur que en un rànquing sobre les problemàtiques de la ciutat hi trobarem que el binomi d’enfrontament entre temps d’oci-cultura i el temps de lleure personal-descans, ha guanyat protagonisme a mesura que la ciutat ha anat creixent. Moltes vegades aquest conflicte es vol sobreposar i acabar fent-lo un debat identitari sobre la mateixa ciutat. Ha evolucionat en augment la percepció de que l’enfrontament entre desitjos d’ús de la ciutat ha anat paral·lel al creixement poblacional, sobretot per l’arribada de gent que ha triat Vilanova com a nou lloc de residència. No és nou diem, recuperem el que  fa uns anys es publicava a Vilanova Digital, predecessor d’aquest Eix Diari, una nota anònima a l’entorn de les queixes per activitats, el seu contingut és significatiu: “Només cal mirar el tipus de gent que es queixa; no us heu fixat que tots són nouvinguts a la Geltrú?. Ho sento però la culpa de tot aquest merder la tenen aquells que venen a Vilanova a buscar el descans i no saben que Vilanova és una ciutat dinàmica i viva on la gent té ganes de sortir i passar-s’ho bé. Ja sé que és un tema recorrent però sempre és el mateix! Podeu anar a viure a la muntanya (i ara em podeu dir feixista o el que vulgueu)..

El cert és que temes que estaven arrelats a la nostra societat des d’una perspectiva d’oci, de lleure i de cultura popular avui han esdevingut font de conflicte sense que existeixen solucions màgiques per acabar resolent el conflicte. La pròpia administració municipal està moltes vegades incapacitada per trobar solucions, ni preventives ni repressives plausibles. Sempre hi ha una instància superior que dictamina. La cultura en la resolució del conflicte com element estratègic i pedagògic, com element de pacte cívic, ha perdut valor, davant de determinades intransigències i d’una creixent insubmissió al bé col·lectiu i a la disposició tolerant d’interpretar la ciutat com espai de bé comú i d’activitat diversificada dintre d’un límits acceptats i pactats entre tothom.

Avui el conflicte s’ha generat amb una entitat que reclama poder fer ús d’un espai amb les mateixes condicions que s’ha usat fins ara. Això ha fet néixer una col·lectiu Jo també soc veïna que plantegen un contenciós davant la posició de l’ajuntament. L’entitat en qüestió aquest cop és Can Pistraus. El tema és senzill després de tots el procés burocràtic que comporta l’obertura d’un local d’ús públic (a ells i a tothom) el consistori no li permet ara l’ús de la terrassa interior del local i n’ha dictat el tancament, emparant-se en una queixa d’un únic veí, “sense escoltar les raons legals de l’entitat i quan l’anterior negoci privat, el popular Bar Nostàlgic, l’havia tingut obert durant més de quinze anys” diuen.

Un nou exemple de la dificultat de mantenir un equilibri més enllà de les raons possiblement impecables des de l’òptica normativa de l’ajuntament. Però aquest o és un tema de burocràcia o és un tema de creure’ns si la ciutat pot ser inclusiva i amb el necessari respecte mutu amb totes les necessitats per més antagòniques que puguin semblar i adaptar les ordenances a aquesta inclusivitat.

Ho dèiem al principi aquets no és un contenciós nou, fa anys que amb formes i de maneres diverses, fa més trenta anys que té manifestacions, fent breu memòria i ja ho havíem explicat: fa trenta anys també hi va haver una manifestació i una manifest signat per l’organització ASCO (Associació Studiants Cabrejats i Oprimits) la protesta va ser generada perquè va voler arbitrar un nou horari dels bars i locals d’oci nocturn que reduïa la seva obertura i això va generar la consegüent queixa i protesta. També es parlava de la ciutat dormitori i la manca de voluntat de trobar solucions a l’oci. El descans dels veïns i els soroll que es generava era l’argument del regidor de torn per reduir horaris. Ja veiem com no ha canviat gaire la cosa..... El descans nocturn, necessari sens dubte, i compatibilitzar-ho amb l’oci i la cultura segueix essent un debat per tancar. Trenta anys, potser si hem avançat una mica però no tant, tampoc. I una nota curiosa sobre oci i cultura. El Gremi de restauració va manifestar-se intentant que l’ajuntament prohibís la programació d’un concert de Rock la nit de carnaval perquè tenien por que el vandalisme posterior podés causar desperfecte en les seves instal·lacions.

I encara tenim molt present a la memòria la campanya No fem soroll, fem cultura. Amb aquest títol es publicava un manifest que entre altres coses deia: “Respectar el dret al descans dels veïns de tota la vila no és incompatible amb una activitat musical a l’aire lliure en els mesos de bonança climàtica”. I afegia: “Entenem el teixit associatiu com una de les riqueses més importants de la nostra vila”. Tot plegat fruit d’una sentència contra la llicència donada a algun dels festivals musicals de la ciutat.

El conflicte s’ha judicialitzat, i ha provocat altres episodis des del tancament de la Unió a la necessitat de reubicar activitats. La recurrència d’aquestes denúncies ha fet ja que existís una especialització de determinats advocats sobre el tema. Han vist un filó de negoci. Les sentències tampoc han ajudat a poder trobar solucions fruit de al mediació i la voluntat d’entesa. La justícia ha fet callar campanars, ha fet posar sordina a les esquelles del bestiar i ha fet allunyar ramats de les petits pobles perquè feien massa pudor, i s’han prohibit concerts i actuacions. En fi les claus de la modernitat han entrat de ple en arbitrar, en alguns casos esbiaixadament, allò que era comú en molts indrets.

Puc entendre que una nit d’estiu en un pati interior i mentre tu intentes dormir en una de les terrasses dels veïns s’hi faci un sopar i les veus van pujant de to a mesura que la nit avança i acaba essent insuportable per qui vol dormir... si això passa cada nit, doncs acaba produint-se una situació de conflicte.

I ara torna el conflicte, la confrontació de les legítimes opcions la del gaudi d’un oci socialitzador i l’opció dels descans tranquil i el menys sorollós possible.

Gestionar això aquesta compatibilitat no és gen fàcil ni gens còmode perquè el punt d’intersecció entre els “drets” xoca masses vegades.

Mala peça al teler.

Però tampoc es pot viure permanentment en el conflicte ja que genera un desgast i un recurrent enfrontament.

El manifest que ha fet públic el col·lectiu Jo també soc veïna fa diverses reivindicacions, discutibles segur per una part de veïns, compartides moltes per altres veïns amb els mateixos drets i deures cada un d’ells, però ben segur que amb el debat consegüent acceptables i implementables. D’entre elles n’hi ha una que diu :  

​- Obrir un procés participatiu per crear una nova ordenança de soroll i vibracions, amb un paper protagonista de la coordinadora d’entitats, que garanteixi el dret a l’oci i la socialització.

I tant! que cal obrir el debat però amb el protagonisme col·lectiu siguin entitats siguin veïns sense associar perquè el dret, la veu i el deure del ciutadà no necessàriament han de passar només per les entitats.

Però val la pena abordar el debat públic sense apriorisme ni sense desqualificar-se a uns i altres d’antuvi. Però també és evident que l’administració podrà regular, podria normativitzar, fins i tot podrà imposar però això sols no resoldrà el conflicte. Cal necessariament un pacte ciutadà que salvaguardi els mínims comuns denominadors que faci que la ciutat inclusiva permeti tota activitat en els límits pactats.

Nou conflicte a l’entorn d’un vell tema la compatibilitat d’usos de l‘espai de la  ciutat sense haver d’allunyar cap activitat. El conflicte però hauria de ser una oportunitat per encetar el debat, per més complex i difícil  que sigui i arribar a un pacte i a una mediació que permeti que en la “res pública” sigui compatible tot en el límits i en el marc que col·lectivament ens hàgim dotat.

A les verdes i a les madures

Sixte Moral

Sixte Moral

Qui dies passa anys empeny

http://sixtemoral.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La comarca del Garraf està registrant en els darrers dies un repunt dels casos de coronavirus entre la població i la Generalitat ha suspès els ingressos, les visites i les sortides de les residències de gent gran de Sitges

Creus que la població s'ha relaxat i no compleix amb les mesures de prevenció de contagis?


No