Obituari

L’honestedat en persona

Josep Ballbè i Urrit 06-10-2020 8:56 Lectures 807
Hilari Raguer i Suñer. Eix

Hilari Raguer i Suñer. Eix

El primer d’octubre se n’acaba d’anar -per sempre- el pare Hilari Raguer i Suñer, monjo de Montserrat. Tenia 92 anys i en feia 65 que residia a Montserrat. Llicenciat en dret (per la Universitat de Barcelona) i en Ciències polítiques (per la Sorbona), fou detingut durant la famosa vaga de tramvies de l’any 1954. Un fet que li reportà 7 mesos de presó al castell de Montjuïc. Sempre referia que fou allí on arrelà la seva vocació religiosa. I -per què no dir-ho- també un profund rebuig a la dictadura i tot el seu embolcall. Goso dir que, com a fruit d’una habitual sornegueria, gairebé va triar el dia del seu adeu. Fer-lo coincidir amb el tètric “día del Caudillo” equival a expressar el seu màxim rebuig a la investidura d’en Franco com a cap de l’estat espanyol, investit a Burgos l’any 1936. En el fons -cosa de la que me n’alegro molt- una manera genial de “tocar els pebrots”.

Valoro en justa mesura la seva lluita per la llibertat global. Ho dic en sentit ampli: tant de pensament com d’acció. Discrepo, tanmateix, en el fet d’haver palesat aquesta oposició a l’atri de les esglésies, on entenc que mai no toca. Li respecto el compromís amb la independència del principat. Trobo fora de lloc i molt desassenyat emprar la trona del monestir com altaveu dels seus panegírics. No és la primera vegada que he fet palès el meu rebuig a certes homilies d'alguns frares montserratins durant les misses conventuals. Per a mi, aquests retrets mai no haurien de tenir cabuda als temples. Malgrat la interrelació social, política i religiosa és barrejar naps i cols… A banda que el missatge evangèlic demana defensar els pobres, primer de tot. De la classe política, no ens en parla.

Per contra, admiro profundament la seva vessant literària, com a historiador, amb un ventall suficientment ampli de temes. Tots ells prou documentats i molt ben elaborats: com ara els salms, l’Apocalipsi, la litúrgia de les hores, personatges històrics (com el general Batet, el Papa Joan XXIII, Manuel Carrasco i Formiguera o Miquel Coll i Alentorn), la setmana tràgica, la vaga de tramvies, els monjos de Montserrat, l'arxiu de l’Església catalana durant la guerra civil, etcètera. És ací, per contra, on sempre em trobarà al seu costat com a ferm defensor d'unes teories més que convincents i lloables.

S'autoconsiderava un anti-franquista empedreït i un “fan” del procés independentista català. A partir d’aquesta doble premissa, sempre va fustigar el moviment neofranquista. Ja fos per part de la societat com per part de la pròpia església…La solidesa de les seves conviccions refermava un catolicisme ancorat en els valors cristians. No tenia por a l’hora de repartir estopa contra la creuada soterrada d’un nacional-catolicisme molt retrògrad. Tal com si s’enfrontés, ben bé, a moviments de creuada. Retratant -amb ets i uts- les llums i ombres d’una institució que dista molt de l’esperit del famós “aggiornamento” suggerit pel Concili Vaticà II.

Establint un cert paral·lelisme, em ve de gust recordar un fet controvertit que em neguiteja: després d’onze anys escrivint compulsivament, tan sols he tingut una “batussa”. Concretament, amb el bisbat de Terrassa, a través del rector de la seva catedral. Tot plegat per “demanar una cúria més propera”, en un article de maig de 2016. D’allí se’n derivà una “sanció” desmesurada, calumniosa i menyspreable que pel que es veu vol fer durar fins el dia del judici. Arran de comentaris que faré sobre el pare Raguer, molt em temo que aquella nafra encara es posi més “explosiva”. Tant se me’n fot!

Tibant d’opinions seves, em pregunto si l’església ha de demanar perdó públicament pel seu descarat suport al franquisme. Dit altrament, parlaria de “retractament”. El pare Raguer ha marxat d’aquest món convençut que res no ha canviat entre la institució de 1936 i l’actual. Aquesta afirmació pot semblar agosarada a algun lector, malgrat que hi ha exemples abundosos que ho certifiquen, fil per randa. Que ningú no oblidi el recolzament a la revolta militar de Franco i la posterior connivència amb un règim sense llibertats…

…D’aleshores ençà, s’han produït prou canvis de govern, que no pas de règim. L’església, com a tal, no pot estar exempta i fugissera envers el què va passar abans, durant i després de la guerra civil. Amagar el cap dessota l’ala -com fa l’estruç- implica vergonya, absentisme, manca de rigor, tapar la repressió i un munt de cinisme. Defugir la reconciliació va contra l’esperit i perfil del cristianisme. Moltes altres nacions on han passat episodis similars ja han donat un pas endavant. Citaré els exemples, de Xile i Argentina. És que, ací, hem sortit per un altre forat? De la mateixa manera, que l’església prengué partit pel franquisme llavors, ara hi ha alguns partits polítics de la dreta més recalcitrant i carca que es senten “obligats” a mal correspondre aquell proteccionisme. Quin absurd més repel·lent!

Com a cloenda, doncs, apunto que un dels millors homenatges que podem retre a la figura d’aquest personatge impressionant rau en “clonar” la seva honestedat i fidelitat a la doctrina cristiana.

Obituari

Eix Diari

Eix Diari

Secció necrològica d'Eix Diari

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La comarca del Garraf està registrant en els darrers dies un repunt dels casos de coronavirus entre la població i la Generalitat ha suspès els ingressos, les visites i les sortides de les residències de gent gran de Sitges

Creus que la població s'ha relaxat i no compleix amb les mesures de prevenció de contagis?


No