Política

Mal d’ulls

Ernest Lluch. Eix

Ernest Lluch. Eix

Amb aquest article, no pretenc fer-li el joc al PP i a certs “barons” socialistes. La meva modesta opinió, però, certifica que és impresentable que el president Sánchez faci equilibris per a justificar pactes amb Bildu, just quan es compleixen 20 anys de l’assassinat de n’Ernest Lluch. Exactament aquest mateix dissabte (dia 21 de novembre). Els fets hi són aquests i tot el demés són figues d’un altre paner. Mai no es pot justificar allò que tots sabem: ETA es va carregar un bon home, perquè sí, sense cap mena de justificació.

Amb dos trets per l’esquena -covards!- pretenien fer-lo callar. Aquella interpel·lació seva de “crideu més, que encara crideu poc. Mentre ho feu, no matareu” els va descol·locar. Qui era aquell que gosava plantar-los cara, amb un parell de pebrots? Es veia amb cor de plantejar -de cap a peus- la llibertat, la plena convivència i l’entesa entre uns i altres mitjançant el diàleg… La llei del terror, tanmateix, no contemplava cap obstacle i arrasà amb ell.

Sóc dels qui pensa -justament ara, en motiu de la COVID19- que la figura i el pensament ideològic de n’Ernest té més sentit que mai. No endebades ell fou un dels màxims defensors de la sanitat pública. Des d’aquest prisma, cal interpretar el doble rerefons del meu títol. Desqualifico el govern de torn per una mala gestió de la pandèmia. Alhora, perquè bona part del desgavell a la sanitat prové de les tan esbombades retallades al sector. Fa mal d’orelles i d’ulls haver sentit i vist que l’ensorrament i desatenció de les residències geriàtriques es justifica en el fet d´haver-les convertit en focus de negoci.

A la coalició  espanyola PSOE-Podemos, li manca allò que es coneix com “altura de mires” i senyoratge ètic i polític. Tot els seus indicadors sembla com si assenyalessin únicament l’objectiu de perpetuar-se al poder. El poble ha sabut “llegir entre línies” i no es deixa convèncer per argumentacions regirades que pretenen entabanar i engalipar el personal. Cal que no oblidin que, els 10 primers mesos de l’any 2000 ETA va cometre 16 atemptats, amb una vintena de víctimes més. Entre elles, un ertzaina, un periodista, un empresari, un fiscal, dos guàrdies civils, un magistrat (amb els seus xofer i escolta/policia), dos membres del PSOE i tres del PP, un funcionari de presons, tres militars i un xofer d’autobusos de l’EMT. És a dir, de tot i força -vull dir de tots els àmbits de la vida pública- per tal de rebentar el sistema i sembrar el caos més absolut… A hores d’ara, seguim esperant que Bildu escenifiqui un penediment públic sentit i sincer per un llistat interminable de “cabronades” injustificades i menyspreables.

La figura de n’Ernest agrupava un munt de rols. Era polític, pensador, articulista, intel·lectual, científic, escriptor, economista, melòman, gran persona i professor de l’assignatura simbòlica de la “ciutadania”, per damunt de tot. Els qui se’l van carregar no pretenien altra cosa que fer mal. Quant més, millor. Que, vint anys després, els “hereus” d’aquella línia no política -sinó més aviat bèl·lica i rancuniosa- protocolitzin un “teatre” com a falsos garants de la validació dels PGE em sembla de jutjat de guàrdia.

És del tot inacceptable que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias facin una genuflexió davant d’ells. Per contra, Consuelo Ordóñez (presidenta del “Col·lectiu de Víctimes de Terrorisme”), deia fa un any: “tinc els genolls escorxats de tant mirar sota el cotxe".

Les despulles del gran Ernest Lluch reposen al cementiri de Maià de Montcal, a la comarca de La Garrotxa. Vint anys després, dos polítics van pactar aquesta legislatura al país de la pell de brau: Déu no vulgui que la seva imperícia banyegui, malbarati i dilapidi un conjunt de valors que sempre ell va fer per defensar, a capa i espasa. Fins el punt que hi lliurà la pròpia vida. Ja cal que s’ho mirin bé. Amb ulls de tendresa, seny i sagacitat. No essent així, molts tindrem el dret a pensar que “no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure”.

Miquel Martí i Pol mantenia que “la mort sempre serà el domini de la fosca”. Mentrestant, tanmateix, per a mi està més clar que l’aigua que n’Ernest “volia viure en claredat de vida”… I una mesura com la que maneguen els socis de govern el “remata” d’alguna manera.





També et pot interessar