Cultura popular

Les Danses a un pas de l’oblit

Concepció Coll, en Felip Blasco i una ballarina de l’Esbart Català de Dansaires. Arxiu Esbart Català de Dansaires. Barcelona

Concepció Coll, en Felip Blasco i una ballarina de l’Esbart Català de Dansaires. Arxiu Esbart Català de Dansaires. Barcelona

“Ara mateix, les Danses són un petit miracle, orquestrat per la memòria de la Concepció Coll i per la sensibilitat de l’Esbart Català de Dansaires en els seus primers anys de vida”

Són la vilanovina Concepció Coll, en Felip Blasco, mestre de dansa, i una ballarina de l’Esbart Català de Dansaires de la que no n’ha transcendit el nom. S’han desplaçat fins a Vilanova. Són els principis dels anys vint del segle XX. Ho han fet perquè van al darrere de les danses típiques catalanes i la Concepció recorda Les Danses de Vilanova. Les ballen tots tres seguint les indicacions de la nonagenària senyora Coll.

Les Danses de Vilanova són, ara mateix, una de les expressions de tradició més genuïnament vilanovines, reconegudes, valorades i ballades fora de la ciutat com cap, però que potser, en la Vilanova dels gairebé 70.000 habitants no tenen la popularitat i prestigi que han obtingut en el món de l’estudi de la cultura popular, les tradicions i la dansa. Això sí, qui les coneix, les estima i les balla les porta sempre ben desades i ben embolcallades.

Ara mateix, les Danses són un petit miracle, orquestrat per la memòria de la Concepció Coll i per la sensibilitat de l’Esbart Català de Dansaires en els seus primers anys de vida, que després seria llarga, tant com fins ara, i, a més, plena de vitalitat. Caldria no confondre’ns, també, i agrair profundament i eternament al Català la seva feina just al llindar de l’oblit de les nostres Danses i també a tots aquells que van fer, després, que les Danses fossin retornades al carrer com a dansa viva. Han estat ballades per esbarts i grups de danses d’arreu de Catalunya, però cal no oblidar que el patrimoni és un conjunt de factors. Són la coreografia i la partitura, però també el lloc, el dia, el vestuari i el fred: les Danses de debò.

Ara, aquesta recerca i reconstrucció de la dansa ha estat l’exemple perfecte per a l’exposició ‘Coreografia archeologica’ a la seu del Català, a La Casa dels Entremesos de Barcelona, de la mà de l’incansable Montserrat Garrich i amb la col·laboració dels vilanovins Francesca Roig i Xavier Orriols, de la mateixa incansabilitat.

És un exemple com pocs de dansa popular a Catalunya. Com la gent s’aplega en una plaça i balla, d’una manera natural. És un valor més que fa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú únic i incomparable. Festa popular, viva, que reivindica el present i cuida qui és, com una eina en contra d'un món ràpid i de cosum. Resistint amb les peculiaritats que ens fan diferents del món, però que abracen la cultura com a diàleg amb la resta. És diumenge de Comparses, després de la posta de sol, a la plaça de les Cols. Americanes, mantons, barretines i clavells.

Les germanes Rosell, Teresa i Eulàlia, mestres d’avantguarda al seu temps, són qui van trobar la Concepció, anomenada popularment “Ciona” i l’entrada de casa de les germanes, al carrer Sant Josep, va ser l’escenari de la fotografia. Potser ens cal una placa a les Cols, un nom de carrer, per a tanta memòria, per a la Concepció Coll, que es va emocionar de manera extraordinària quan les germanes Rosell -afortunadament, ara ja reconegudes a la ciutat- li van preguntar, després de rebuscar entre la memòria de molta gent gran, si recordava les Danses. Va dir que sí. Ara, el millor homenatge, la tarda de Diumenge de Comparses a les Cols.



Últims articles publicats


També et pot interessar