Relats

Crònica d’un virus

Inici del compte enrere. El temps s'esgota, darrers quinze dies d'aquest any que tantes vegades he titllat d'estranyot. El rememoro i sí, crec que no l'oblidarem així com així. Un cop dur. El melic del món i tota la resta immersos en una pandèmia mundial. Segle XXI, ens ho expliquen i no ens ho creiem.

A finals del 2019 ens arribaven notícies esgarrifoses des de la Xina, l'altra punta del món quedava molt lluny. El 2020 el vam començar expectants i més aviat escèptics. El 13 de març, la incredulitat va deixar pas a una de les realitats més dures que segurament hem viscut fins ara: el confinament. Diria que aquesta paraula no havia sortit mai de la meva boca abans d'aquella data. Sempre hi ha una primera vegada.

Tancats. Enclaustrats. Quatre parets i poc més. Vam haver d'aprendre a viure de nou, d'una altra manera, a correcuita, sense saber-ne i sense temps per aprendre'n. La televisió tothora, fins que vaig decidir apagar-la. Els morts es comptaven per milers arreu. Espectadors i víctimes d'una realitat devastadora que colpia i feia mal, i en fa encara.

Aplaudiments o no, tant és; els sanitaris han sentit el nostre escalf i empatia en la manera de fer i d'actuar davant del virus. Però poso la mà al foc que es fan creus de la irresponsabilitat de molts, d'aquells que a hores d'ara potser encara no saben que això va de debò i que és cosa de tots i no només d'uns quants.

Han passat els dies, les setmanes i els mesos. Arrosseguem seqüeles, manies i nous costums que no sé si ens traurem de sobre. La nova normalitat es va instal·lar a les nostres vides, i entre distància social, mascaretes, reobertures, restriccions i segona onada hem arribat fins avui. Som als volts de Nadal i no sé si la vida, algun dia, tornarà a ser com la coneixíem.

A punt de posar el punt final a aquest any que hem viscut, però no gaire. Tot plegat, un desgavell en molts aspectes, tant emocionals, com econòmics i socials. L'any acabarà i encara hi notarem aquest gust amarg: no hem viscut la vida com la volíem viure, ni de conya! Malgrat la cruesa i l'adversitat del moment, miro de pensar en clau positiva; sé que dels pitjors moments sempre en podem treure quelcom de positiu. Em venen al cap algunes coses bones. I m'embolcalla una mena d'alegria tímida que se m'aferra a l'ànima. Queda molt de camí per recórrer i moltes llàgrimes per vessar encara. No podem abaixar la guàrdia, però viure va d'això.

Aquest cony de virus me n'ha fet adonar: no he agraït mai prou a la vida, ni als meus. Per això, gràcies! Moltes gràcies per brindar-me la vida, per ser-hi i acompanyar-me. Ens tenim, ens estimem i hi som. Viurem a raig perquè, malgrat tots els malgrats, val la pena. Fins que se'ns acabi l'alè.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!