Literatura

Els vells, aquella nosa

Coberta de 'Els vells, aquella nosa'. Eix

Coberta de 'Els vells, aquella nosa'. Eix

Al punt que hom naix comença de morir, /e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,... P. March

Aquest llibre ens porta vers una reflexió profunda sobre com a la societat ens cal encarar la vellesa (la pròpia i la dels nostres avis), sobre l’edatisme, la vida a les residències i les pandèmies.

Cal ser conscients que el naixement ens porta a la mort , però això no justifica la deixadesa política i social vers els vells, aquella nosa, amarada de descrèdit social.

CSM, parteix d’una història personal, la cura que l’autora ha tingut de la seva àvia i de la seva mare, però com en una mena de meta-ficció trobem una història dins de la història, que ens explica amb una tendresa infinita com l’autora busca a una amiga de la seva mare a qui han canviat de residència, i tot el periple, de vegades trist i de vegades divertit, amb aires detectivescos, fins que la troba. Però les dues històries són un pretext per abordar el complex  tema de la vellesa.

Reflexionarem  sobre com tractem els avis, sobre com de ben vist és tenir cura d’un gos, (salvant distàncies), o bé cura d’un infant,  i del poc que es valora la capacitat de treball de qui  fa aquestes feines i l’ambivalència amb què es jutja els familiars que decideixen tenir cura d’un vell. Enfoca amb lucidesa el tema de l’edatisme, la terrible marca de l’edat. I la pandèmia, tampoc se salva  de l’anàlisi, pensa que no hi ha hagut inventiva en aquest cas: les morts solitàries, el protocol, la manca d’empatia amb els ancians, i no s’ha vist gairebé res a les televisions... potser algun maltractament, del qual sovint a Internet feia temps que se’n parlava, i la gran coartada dels polítics ha estat ”ens ha vingut de cop”, serem criminals, o almenys cínics!

Aquesta societat no sap o no vol saber com tractar els ancians. Manquen geriatres i personal professional, freqüentment mal pagat. Sovint hi ha menyspreu per qui té cura dels avis. Com poden funcionar bé les residències? Com d’altres coses en el País, en bona part, pel voluntarisme. L’autora es pregunta perquè no es fan a les residències activitats, o si es fan es coneix poc, per integrar les famílies, com una mena d’AMPA de fills i filles, nets i netes, nebots i nebodes, grups de whatsapp?

Val la pena una societat on hi regna la impietat per la gent gran?

El domini absolut de la bellesa física, de la joventut, no són autèntics paranys d’aquesta societat consumista, i massa sovint propera al masclisme quan elogia a una escriptora amb la frase: “escrius com un home” ?

Quin problema tenim amb les arrugues? Gerontofobia?.  Fixeu-vos si no en les cremes antiedat, el nom fa la cosa, encara no saben els fabricants que volem arribar a ben grans tots. O algú es vol morir ben jove? De vegades el sublim no és també  en la lletjor física, pensem en el Cyrano, per exemple?

I no parlem de quan socialment ens comencen a dir de vostè i si tu dius, no per favor, tracta’m de tu, i la resposta és que:  jo a les persones grans sempre les tracto de vostè, això no és segregació? Uf, no és fàcil posar línies vermelles!

Un exemple més senzill, l’autora diu: Si els rostres amb ulleres són tan normals com les carreteres amb cotxes perquè no ho és l’aspecte físic de les persones ancianes? Mira si som hipòcrites, que comprem mobles que tinguin un aspecte antic, o texans estripats i pelats i no podem valorar la vellesa dels ancians?

La CSM  ens ofereix aquest relat escrit amb un llenguatge intel·ligentment irònic del qual es val per mostrar situacions arxiconegudes presidides amb frases com: Ja t’ho he dit/ ja m’ho has dit, que mostren la poca paciència davant dels ancians i també el desconeixement de com funciona la nostra ment, si n’aprenguéssim una mica, no repodríem així.  Que poca cosa en sabem del nostre cervell, molta menys que del nostre ordinador personal!

Sovint ens trobem amb frases com llei de vida, que  esdevenen maliciosament tòpiques, i l’autora no se n’està de mostrar-ho. L’ús de les frases fetes com el dimoni sap més per vell que per dimoni, fan un relat àgil i ple d’anècdotes divertides com l’avia de l’autora que vol donar les gràcies pel bé que ha conduit al maquinista de l’AVE, la primera vegada que hi viatja. El tàndem ironia-tendresa donen un joc molt potent a l’obra.

Però l’amor esdevé el missatge final de l’obra, i queda molt clar que en qüestions d’amor no es pot abaixar la guàrdia MAI!

Una obra  doncs de lectura imprescindible davant d’un tema altament silenciat i bandejat per la societat.

Títol: Els vells, aquella nosa
Autora: Cèlia Sánchez Mustich
Editorial: Comanegra
Lloc i any d’edició: Barcelona 2020
Nombre de pàgines: 242

 

Anna Ruiz Mestres
Professora de Literatura i Crítica Literària
Segueix el meu blog Desig de llegir



Últims articles publicats


També et pot interessar