Sobre la llengua dels catalans

L’altre dia (així solen començar les converses entre amics, i jo voldria, aquí, explicar que aquest treball hauria de ser pres com una senzilla conversa, que permet contradiccions i opinions contràries). L’altre dia, deia, doncs, concretament un diumenge matí, vaig passar per davant la façana principal de l’Església de Sant Antoni; a la plaça, sota la pètria mirada del sant anacoreta, una colla de nens i nenes assajaven els balls populars que assisteixen a les cercaviles festives locals, concretament assajaven pastorets, gitanes i algun altre, semblaven divertir-se. Per la calçada del davant la plaça van arribar dos cotxes -de carrosseria prou aparent-, van desembarcar una parella de mitja edat, mudats de setinat i coll i corbata, els seguien uns d’infants, un nen vestit com un homenet, pantalons llargs, americana i corbata, i una nena més petita vestida amb tot de volants i blondes, els adults duien un nadó als braços; em va semblar que anaven a batejar-lo. Van passar per la plaça sense ni mirar la canalla que assajaven, i encara vaig sorprendre un gest de cert d’enuig del conductor d’un dels cotxes, potser opinava que aquells assajadors no eren un paisatge de prou rang per la celebració del bateig del seu plançó. Vaig poder adonar-me de la llengua dels dos grups, els assajadors usaven la llengua local, els celebradors del bateig, el castellà.

Amb aquesta última nota no vull que algú llegeixi cap mena de valoració negativa o positiva ni per un cantó ni per l’altre, en la llengua local també es bategen criatures (i les famílies també deuen mudar-se per tal acte), i també les cercaviles festives assumeixen joves de llengua no catalana.

Amb la pintura d’aquesta petita incidència d’un matí, la meva pretensió és fer notar com de complexa és avui la nostra societat local (i nacional), perquè el que jo vaig advertir en l’episodi observat és només una petita mostra del que podem detectar cada dia passejant per la rambla o anant a comprar al super. Avui, en aquest moment històric, El nostre país és un gresol contenint diversos materials (llengües, pensaments, situacions socials...) un gresol que espera l’operació d’un bon aliatge, un aliatge a la manera del bronze, coure i estany. L’espera i és necessari que es produeixi. Pretendre retornar els diversos materials emmagatzemats als punts d’origen, com alguns irresponsables prediquen, és una operació alarmant i ruïnosa, i voler conservar-los en la seva espècie és posposar una compromesa font de conflictes. En el transcurs de què va de segle (i ja abans) la nostra societat ha adquirit aquests diversos materials que avui hi conviuen, calcular i doldre’s si ha estat més o menys encertada l’adquisició és sobrer i infructuós, és parlar per parlar, xerrameca de barra de bar. En benefici de tota la societat, només hi ha una operació possible, l’aliatge, la fosa dels materials dins un bon gresol i el caliu encertat.

Ara bé, per un bon aliatge calen experimentats oficials metal·lúrgics, persones que tinguin un bon coneixement de com es comporten els materials d’aliatge, que els conegui bé, vaja! I també, és clar que aquests oficials tinguin clar el què ens proposem, i ens cal, que és que de l’aliatge en surti un bronze prou excel·lent i mal·leable, però amb marca de la casa. Un altra mena de bronze podrà interessar a altres cases, però no a la nostra. No sé si se m’entén. Espero que sí.

I demano disculpes per l’abús de metàfores, la meva primera iniciació al món adult la vaig rebre en la indústria metal·lúrgica.