Aldarulls

Joves i desolació

Imatge del 2018 de la Setmana per la Llibertat d'Expressió organitzada per #NoCallarem, on va participar Pablo Hasél. Fotomovimiento.org.

Imatge del 2018 de la Setmana per la Llibertat d'Expressió organitzada per #NoCallarem, on va participar Pablo Hasél. Fotomovimiento.org.

Aquests darrers dies, he escoltat moltes crítiques als joves i la seva violència al carrer arrel de les manifestacions a favor de la llibertat d'expressió i la llibertat del Pablo Hasél. Les tertúlies  segueixen el format habitual amb majors de quaranta anys i cap jove, amb alguna comptada  excepció. Malauradament, he escoltat més cops la paraula violència, contenidor i disturbis que les paraules futur, canvi o transformació social.

Llegint les opinions a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, tinc la sensació que, a  banda de culpabilitzar a una generació sencera per les accions d'alguns grups, veig que no  som capaces d'entendre com ha viscut un jove de vint anys, d'aquests que estan al carrer  protestant, tant els que trenquen aparadors de botigues de barri com els que no. He de  reconèixer que escric l'article una mica enfadada i sobretot trista per les reaccions. Jo treballo  per aquest col·lectiu i per tant la meva mirada cap a ells és totalment contrària. Amb aquest  article, m'agradaria fer una foto ràpida del que ha canviat els darrers vint anys per veure si així podem empatitzar més amb aquests joves. 

Un jove de vint anys va néixer l'any 2000. Llavors el preu del crèdit universitari era d'entre 7,5- 10,5 € segons la carrera. Actualment el crèdit surt entre 17-27 € a la universitat pública. Entre  un 137% i un 163% d'increment.

Analitzem el preu de la vivenda. Des del 1985 al 2012 el preu ha tingut un 912%  d'increment. El preu de lloguer del 2000 a Barcelona, era de 6€/m2. A finals del 2020 era de  14,1€/m2 segons les dades del INCASOL. Un 135% d'increment

Hom podria pensar que si, tot ha pujat, però els salaris també. Anem a mirar la realitat. El salari mitjà l'any 2000 era de 1.384 € segons l'INE. M'ha costat molt trobar la informació del  salari mitja del 2020, sembla que ara hi ha contradiccions a les dades, que varia el salari mitjà  i el salari més habitual. El salari brut mensual del 2020 és de 1.695 €/mes, i el més habitual que és d'uns 1.500 €. Un 23% d'increment en el salari mitjà i un 9% d'increment el salari  habitual. Però els i les joves estan molt per sota d'aquest nivell salarial. La majoria estan per sota del salari mínim, uns 700€/mes, gràcies, en part a la reforma laboral que es va fer quan  tenien dotze anys que permet fer contractes en pràctiques i contractes d'aprenent sense que  sigui realment el cas. I això els que treballen. Les taxes d'atur a l'any 2000 pels menors de  vint-i-cinc anys un 25,6% (EPA), al 2020 és del 40,7%, un increment del 60%. Això significa  que els i les joves han de posposar totes les seves decisions vitals: carrera, emancipació, fills, però, amb un agreujant més, la incertesa de no saber per quant de temps. Només amb aquestes dades el panorama ja és prou esgarrifós, no creus? 

Fem una mirada al tema que és els importa als joves: el canvi climàtic. Des del 2000 la  temperatura de la terra ha pujat mig grau, sembla poc, però és que del 1970 fins al 2000 havia pujat 0.25 ºC. Més de 475.000 persones han mort al món a conseqüència de fenòmens  meteorològics extrems des del 2000, segons conclou el “Global Climate Risk Index 2021”, de  l'ONG Germanwatch. 

Ara analitzem la justícia o injustícia que han viscut en primera persona aquests joves. Quan  tenien 8 anys van patir la crisi provocada per la bombolla immobiliària del 2008, han crescut  calculant què poden comprar i què no al súper. Des del 2009 fins al 2018, mentre feien l'ESO, es va rescatar la banca amb 65.725 milions d'Euros segons les dades del Banc d'Espanya,  s'estima que es recuperaran 14.785 milions en deu anys. De moment s'han recuperat 5.225  Milions, un 8%.

Des del 2000 fins ara, hi ha centenars de casos de corrupció a Espanya on els polítics gestors dels ajuntaments i ministeris han robat milers de milions d'euros. Es calcula que Espanya perd 90.000 milions d'euros/any i no hi ha gairebé cap d'aquests lladres a la presó. Però posem a la presó a cantants, activistes i joves per denunciar la tristesa, la injustícia i el dolor que ens  ha dut el sistema capitalista, corrupte i desigual en què estem immersos. I ens fan mal els  danys materials de contenidors i comerciants, però no els milions d'euros robats, malgrat que  estic segura que amb un milió d'euros, d'aquests 90.000, es podria compensar a tots els  comerciants afectats.

Ara fa un any, quan en tenien dinou va ser evident l'arribada de la pandèmia a l'estat. Van  acabar el darrer curs de batxillerat (o el primer de carrera o grau superior) sense classe  presencial ni virtual. I enguany han començat el curs exactament igual que el van acabar,  malgrat els preus i els pronòstics. La burocràcia interminable i la lentitud de resposta de les  institucions es fa palesa, i s'enfaden. Evidentment que si. Porten tancats a casa UN ANY en  el millor moment de la seva vida, sense poder socialitzar, sense sortir a ballar ni fer esport i  sense cap sistema d'acompanyament emocional. Ja sé que tothom està igual, però per elles i  ells és molt difícil i desafeccionant i no tenen les suficients eines (encara) per fer una bona  gestió emocional. I ens estan fent arribar un missatge ben clar: NO HI TENEN RES A  PERDRE. 

No entenc per què els analistes, tertulians i sobretot polítics no estan parlant de com podem  arreglar tot allò que hem espatllat. No entenc per què no s'està debatent com poden tornar a  donar esperança i futur als joves. No entenc perquè no ens cau la cara de vergonya i  reconeixem d'una vegada per totes que ho hem fet malament, que hem estat irresponsables  i sobretot què farem per canviar-ho. Suposo que és més fàcil (i omple més hores de tertúlies)  criticar als joves que criticar-nos com adults, deixar-nos enlluernar pel foc i no mirar-nos al  mirall. És evident el que necessiten: dignitat, oportunitats i vivenda, poder desenvolupar la seva autonomia i oferir-los de nou una possibilitat de futur. Però sobre de tot, el que ara  podem fer és escoltar-los i atendre'ls, un bon acompanyament i atenció a la seva salut  emocional i mental en comptes d'etiquetar-los i jutjar-los. Observant una mica la història de  qualsevol país democràtic del món, puc dir, que els joves sempre tenen la raó.

Teresa Cataldo

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!