Memòria històrica

Dignificar i homenatjar per no oblidar

Stolpersteine al vestíbul de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Eix

Stolpersteine al vestíbul de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Eix

Penseu que això ha passat:
Us confio, aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor 
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.

Primo Levi, 1947

Un dia de març de 2020. Plou a bots i barrals i, en ple confinament, localitzo per fi a Llorenç  Torné. Ens havíem conegut el 27 de gener de 2018 a l’acte de les víctimes de l’Holocaust  celebrat anualment, des de fa anys, a la plaça de la Peixateria. Nebot del deportat vilanoví  Llorenç Torné i Nolla, que va morir al camp d’extermini de Gusen, li demano aspectes  biogràfics del seu oncle previs a la deportació i li concreto, amb deteniment, el projecte de les stolpersteine, unes llambordes “per ensopegar”, que va més enllà de la nostra ciutat, i que té  la pretensió de fer memòria a tots aquells que van morir assassinats o van anar a parar als camps nazis. 

Encara al telèfon, tinc inquietud per saber més coses del seu oncle per un petit opuscle que, conjuntament a la col·locació de les stolpersteine, s’editarà per dignificar les persones que van patir aquest horror. Seguim parlant i m’explica que “el Castanyola”, tal com era conegut a Baix a-mar el seu oncle, era un home d’ideals, regidor de l’Ajuntament en temps de guerra per la CNT-FAI. Fill de tradició marinera, amb pares pescadors, com molta gent d’aquesta vila, acabà  treballant a la fàbrica Pirelli. No paro de prendre notes. 

A continuació, li explico que després de resseguir els padrons de la dècada dels anys trenta,  hem trobat que el seu oncle va residir, per darrer cop, al carrer de Ferrer i Vidal. Torné em diu  que és cert i afegeix que ja no trobaríem la localització, atès que la filera de cases que topava  amb la rambla va anar a terra. A finals dels cinquanta, la rambla de la Pau veia per fi el mar i la  fàbrica de Mar, símbol de la industrialització local, ja era història. La ciutat canviava. Acabo la  conversa telefònica amb en Llorenç i quedem que ens citarem passat el confinament.

Tot i que encara hi ha gent que ho desconeix, Vilanova i la Geltrú va haver de suportar l’infern  dels camps de concentració nazis. Per ara sabem amb certesa que un total de 20 persones hi  van ser deportades. Això que aparentment sembla una evidència va trigar molts anys a ésser  de domini públic. Mentre una Europa feta estralls es recomponia i construïa una societat del  benestar, aquí es suportava la llosa del franquisme. Les mateixes famílies de les víctimes no  van saber fins ben entrats els anys cinquanta que pares, fills o germans havien mort als camps. Feia més de deu anys que havia acabat la Guerra Civil. El fet no es fa públic fins molts anys més  tard i és l’enyorada Montserrat Roig qui amb una obra d’un rigor excel·lent, Els catalans als  camps nazis (1977) posa sobre la taula tota una sèrie de dades sobre els fets.

A la nostra localitat el testimoni de la deportació comença a saber-se de la mà dels pocs  supervivents: Marcel·lí Garriga i Antoni Sánchez. Ells i molts d’altres comencen, encara  turmentats i amb timidesa, a pronunciar paraules fora del seu entorn quotidià gràcies a  l’aportació de Roig (1977) i amb el beneplàcit de l’Amical de Mauthausen i altres camps,  institució creada per les mateixes víctimes i que aixopluga una quantitat de documentació més  que important per a l’estudi de les víctimes de la deportació. Un dels principals transmissors a  la nostra localitat va ser Marcel·lí Garriga, l’únic deportat que torna a Vilanova i s’hi estableix permanentment. Garriga publica al Diari de Vilanova diversos articles i fa conèixer una realitat històrica amagada durant molts anys que, de retruc, toca a més famílies de la ciutat. Durant la  mateixa dècada dels setanta, Josep M. Tembleque i Francesc Escribano realitzen una  interessant entrevista pel Setmanari de Vilanova i fan pública la vida d’Antoni Sánchez, instal·lat a Perpinyà, un altre vilanoví deportat que només tornarà de visita en tres ocasions al municipi del Garraf.

A banda de Sánchez i Garriga, fins ara tenim constància de dos vilanovins més que van  sobreviure als camps: Eugeni Balduz que s’instal·là a París i més tard a les Illes Balears, i Carlos  Rodríguez del Risco que s’instal·la a Santander poc després de sortir del camp. Els quatre van  morir ja fa una colla d’anys, però sortosament el seu testimoni fou traspassat. La resta de  deportats van morir assassinats als camps i les famílies no ho van saber fins a les darreries dels  anys cinquanta, i algunes fins i tot més tard.

Vilanova i la recuperació de les memòries col·lectives

El desembre de 2001 la ciutat inaugurava un monument dedicat als deportats dels quals es tenia constància que havien viscut o residit a Vilanova i la Geltrú. Marcel·lí Garriga, únic deportat que aleshores quedava viu, assistia a la inauguració d’aquest nou monument realitzat  per l’escultor valencià Andreu Alfaro. Des d’aleshores, la recerca ha continuat, s’han obert  arxius i la sensibilitat per a les memòries col·lectives s’ha fet més que present, sobretot, a partir del 2007, amb la Llei de la Memòria Històrica. 

Fa dos anys, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i la Comissió de Memòria Històrica van iniciar  un nou capítol per incidir de ple en la recerca de cadascun dels deportats de què se’n tenia  constància, i també per reelaborar el llistat dels noms. La investigació es va fer inicialment amb les dades més generals, però segueix sent complementada, encara ara, amb nous estudis i amb noves dades que surten a la llum o que es poden posar en comú amb investigacions d’altres poblacions.

Al mateix temps, i seguint la voluntat de dignificar les víctimes iniciada el 2001 amb el  monument d’Alfaro, la mateixa institució s’acollia el 14 de maig de 2018 al projecte stolpersteine, ideat per Gunter Demnig. Les stolpersteine són uns llambordins quadrats fets de formigó de 10 cm per 10 cm, coberts d'una fulla de llautó en la qual es graven les dades essencials de la víctima deportada, que s’instal·len a l’últim domicili de la víctima abans de l’exili. Un fet que fa aturar el vianant per fer-lo pensar en la persona desapareguda.

Aquest projecte, iniciat a la dècada dels noranta, situa des d’ara Vilanova i la Geltrú en el mapa  de les ciutats amb víctimes de la deportació, que mereixen ser recordades i respectades amb dignitat i solemnitat. “Homes d’ideals” com diu el nebot de Torné, que van passejar pels  nostres carrers i que d’una manera o altra seran en el nostre espai urbà de forma permanent. 

Les llambordes són a la ciutat des del passat 18 de juliol de 2020. Aquell dia se’n va fer una recepció institucional a la plaça de la Peixateria amb les diverses autoritats i amb la presència dels familiars de les víctimes. Des d’aleshores resten exposades al vestíbul de la Casa de la Vila tot esperant que la fi d’aquesta “maleïda pandèmia” permeti fer la pertinent col·locació als domicilis documentats amb la dignitat que mereixen. 

En aquest sentit, per visibilitzar la vida de totes les víctimes que tenim documentades, la Comissió de la Memòria Històrica ha elaborat un petit opuscle localitzable a diversos equipaments municipals o en format digital que explica la vida de cadascun dels deportats. Una recerca rigorosa però que en cap cas podem donar per a closa. A banda de les presentacions institucionals, els textos que hi apareixen contextualitzen aquestes biografies, amb voluntat de situar el lector. Així, la historiadora Judith Barbacil parla de les tasques que s’han fet a Vilanova i la Geltrú en el marc de la memòria històrica. El també historiador Albert Tubau exposa l’escenari previ a la deportació que van viure totes aquestes víctimes. Finalment, el periodista Francesc-Marc Álvaro com a nebot del deportat Francesc Vidal i Casanellas narra  com la família ha viscut amb el pes inesborrable de la pèrdua d’un familiar en aquestes  circumstàncies. 

Les stolpersteine i aquest opuscle que es publica amb el que sabem fins ara del periple de les  seves vides, serviran per a fer record i no oblit dels qui ho van poder explicar però també  d’aquells, com “el Castanyola”, que la vida els va deixar per a darrer record un camp filferrat  amb espines.

Xavier López i Soler
Membre de la Comissió de Memòria Històrica de Vilanova i la Geltrú

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!