Obituari

Fins sempre Araceli

Araceli Ibáñez. Eix

Araceli Ibáñez. Eix

Per aquells i aquelles que hem format part, i formen part encara, de la comunitat extensa, de més de cinquanta anys i escaig de l’Escola Llebetx, el 14 d’abril ha estat una data trista. Ens ha deixat l’Araceli Ibáñez, la “Xeli” com carinyossament la coneixien.

Quan sabem de la malaltia traïdora d’algú que estimem, que sentim proper, com que gairebé sempre ens arriba per sorpresa l’impacte és brutal. De la incredulitat a la ràbia... de l’esperança a la realitat. I com que vivim en un temps d’horrorosa pràctica de la distància social per mor de la pandèmia, encara és més frapant no poder veure directament a la persona. El telèfon és el recurs preuat que et permet escoltar la veu de la companya.

I per telèfon, la darrera vegada que vam parlar, vam poder escoltar la veu d’una Araceli forta com sempre, amb ganes de plantar batalla al que la vida injustament li havia portat. Com en els millors moments, amb ànim, amb força i amb una vitalitat envejable. Era un repte més al que calia enfrontar-se i, està clar... superar-lo.

Després la realitat trenca els desitjos i segurament també la situació hospitalària li ha jugat una mala passada. Malgrat tot ha marxat donant una lliçó de vida i enteresa.

L’Araceli va tenir, creiem, una sort grandiosa. Va poder exercir la professió que estimava. Va voler ser mestra i va fruir treballant. Va començar de molt jove, quan encara estava estudiant, però va tenir sempre la renovada il·lusió de cada matí d’entrar a l’aula i passar-s’ho bé, malgrat les emprenyades... malgrat el sistema... malgrat la burocràcia i un malgrat continuat de coses.

Va viure els canvis que va tenir el Llebetx. Va començar al carrer de Sant Gervasi amb una sabata i una espardenya, compartint, en el que havia ser un menjador d’una casa, una doble classe amb dos mestres i sense cap mena de separació.

Hiverns amb anorac a la classe i mancances arreu, però el seu entusiasme feia que tots semblés més  fàcil. “Can Pahissa” i l’escola Nova són espais i escenaris de la seva vida professional. Va saber pilotar amb habilitat i generositat la direcció de l’escola, el pas de privada a pública. Era un camí desitjat però no sempre va ser fàcil, les turbulències que els canvis importants comporten els va saber trampejar amb molta paciència i amb molta ma esquerra. No va ser fàcil, repetim, però la vocació de servei públic va arribar a bon port.

De vocació a professió tot passant-s’ho molt bé, entusiasmada amb la seva literatura i llengua, amb fer vibrarels nois i noies a engrescar-los, a fer-los aprendre de la vida, del dia a dia, de les possibilitats de l’ensenyament també transferint una gran humanitat i uns valors enormes. Transmetia ganes d’aprendre veient les seves ganes d’ensenyar, de formar. Per la seva llarga i dilatada carrera professional li va tocar viure infinitat de canvis metodològics, sempre els entomà bé, al final ja ho feia amb un punt de sornegueria i el pèl just d’escepticisme. Perquè tenia clar que el que volia, a més del “programa curricular”, era transmetre valors, aquells valors que són inamovibles i eterns: el respecte, l’estima, l’esforç, la batalla per la solidaritat, la igualat, l’equitat, el valor de la diferència....

Volia, com molts mestres, forjar ciutadans i ciutadanes amb esperit crític i amb compromís amb la seva ciutat i amb la societat.

La seva obra a l’escola és intensa i extensa i voldríem no oblidar la seva extraordinària dedicació a la Biblioteca Escolar. Va convertir un aula on hi teníem llibres de consulta en una autèntica eina de dinamització i recursos, oberta a tothom i model de com es poden fer les millors coses amb els recursos mínims. No és estrany que ho fes, la literatura va ser un dels grans interessos. Ara, ja jubilada, encara volia seguir enriquint-se i anava a la Universitat a estudiar Literatura.

La Xeli era  tossuda i vehement en defensar les seves idees i plantejaments, però flexible en la seva executivitat. Rigorosa i comprensiva, amb una gran capacitat de relació propera. Irradiava escalf i acolliment. Sempre tenia un moment per escoltar i la paraula justa que et servia d’ajuda.

La casualitat -trista certament- ha fet que l‘Araceli, la Xeli, ens deixés el 14 d’abril quan feia 90 anys de la proclamació de la II República. Ella era una dona de valors republicans, d’esquerres, progressista, lluitadora, compromesa feminista de fet i de no masses discursos. Encaixa perfectament en allò que deia el ministre republicà d’Educació Marcel·lí Domingoseia “ Els mestres son els primers ciutadans de la república”. El valor de educació i la cultura són elements transformadors, ella ho tenia clar i així va estar sempre al peu del canó en la millora de les condicions del mestres i de l’educació. Afiliada a CCOO va participar activament fent classes al sindicat i reivindicant quan calia, com calia i on calia. Sempre explicava amb una certa “conyeta” que havia anat a fer de piquet a l’Escola de Monges que havia anat de jove... En fi, la cara de la monja era de perplexitat.

Diuen que una persona no mor mai si en queda el seu record al cor dels amics i amigues. De l’Araceli en quedarà un record, un magnífic record, un immens record per tots aquells i aquelles que han passat per les seves aules, que han compartit, claustres, campaments -amb el ressopó inclòs-, finals i principis de curs... En seran alguns milers d’alumnes, ara alguns ja pares que la recordaran per sempre com ho farem els companys i companyes que hem tingut el privilegi i l’honor de treballar amb ella.

Mai l’oblidarem i serà perquè les llavors que va anar plantant a cada una de les promocions de l’Escola hauran fruitat i seguirà fent-ho en tots aquells homes i dones, joves alguns encara, que han passat i han gaudit del seu mestratge en la seva aula. Seran ciutadans i ciutadanes amb honestedat, partícips de la societat i amb el sentit crític ben desenvolupat.

Des de la seva creença de que l’educació és un arma de transformació l’Araceli, la Xeli, ha fet una feina impagable.

Gràcies, gràcies, moltes gràcies Araceli. Et tenim present sempre al nostre cor.

Com volem també tenir un record i donar tot l’escalf que som capaços al Josep, al Pol i la Júlia, aqui l’Araceli estimava amb deliri. I ho fem extensiu a la resta de la família.

I no voldríem deixar-ho sense invocar aquells versos de Miguel Hernández, que segur que li agradarien coneixent la seva estima per la literatura.

Temprano levantó la muerte el vuelo
Temprano madrugó la madrugada
Temprano está rodando por el suelo

No perdono a la muerte enamorada
No perdono a la vida desatenta
No perdono a la tierra ni a la nada

Companya, amiga estimada, que la terra et sigui lleu!

Alçarem una copa de cava per brindar (i no encendrem un “Ducados” perquè ja no fumaves) per tu i per tot el que ens has deixat en una rica i entranyable herència.

Fins sempre, Araceli!

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!