Com... són MENA!

Cartell en la concentració convocada per l'associació Ex-Menas. ACN / Laura Fíguls

Cartell en la concentració convocada per l'associació Ex-Menas. ACN / Laura Fíguls

Objectivament parlant i segons les dades publicades pels Mossos d’Esquadra, només un 18% d’aquests joves han comès algun delicte, però alguns mitjans de comunicació i partits polítics segueixen elaborant un discurs criminalitzador.

Aquests ens presenten un jove menor no acompanyat usant unes sigles lligades als rumors i opinions clarament esbiaixades sobre aquest col·lectiu.

M’agradaria doncs aportar alguns arguments que puguin ajudar-nos a reflexionar-hi. Cal afirmar que els joves MENA no són drogoaddictes, malgrat que alguns nois inhalen cola per fer passar el fred.

Tots els joves desitgen treballar, poder ser autosuficients i ajudar a la seva família, necessiten més suport, majoritàriament treballar un cop surten d’un centre tutelat esdevé una tasca  impossible.

Ells no viatgen al nostre país per robar han de malviure al carrer, un lloc molt agressiu i inhòspit.  Acostumen a no ser violents, malgrat la pressió del medi, dels mitjans i els cossos policials, massa sovint són motiu de persecució pel seu perfil ètnic. Malgrat això som molts els/les professionals i voluntaris/es que en tenen cura, que vetllen per la seva escolarització, la seva inclusió com a ciutadans i ciutadans un cop assoleixen la majoria d’edat.

El desarrelament obligat per les mancances familiars les han dut, en edats difícils, a recórrer a mesures extremes. Pensem si estarien preparats els nostres adolescents, amb més protecció del nucli familiar i l’entorn social.

En definitiva hem de reflexionar, estem davant d’un tema difícil i cal doncs prendre una actitud vers aquest col·lectiu. Un grup amb necessitats, que hem d’acollir com voldríem que fossin acollits els nostres fills i nets si es trobessin en unes circumstàncies semblants.

Quan parlem de MENA, estam parlant de MENORS ESTRANGERS NO ACOMPANYATS, tots i totes aquelles menors de 18 anys que participen de processos de migracions globals i que viatgen sense un adult referent, o en algun moment del seu procés migratori deixen d’estar acompanyats o acompanyades.

Massa sovint la persona adulta amb qui arriba el o la menor no els presta una correcta atenció, també trobem casos amb irregularitats administratives i parentescos dubtosos.

M’agrada entendre aquest, com un col·lectiu on són menors i viatgen sols/es per tant evidencien una doble situació de vulnerabilitat.

Quan parlem de la migració femenina hem de dir que es veuen exposades a molts més perills ja que sofreixen la vulnerabilitat pel simple fet de ser noies, algunes no arriben al seu país de destí i son captades per xarxes de tracta i tràfic de persones.

Actualment hi ha un augment de l’arribada de Menors Estrangers No Acompanyats (MENA) segons les dades proporcionades per la DGAIA entre els anys  2016 i 2019 van arribar a Catalunya 6.600 menors immigrants, segons dades de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA).

Atenent a la seva procedència podem afirmar que el perfil més habitual és el d’un jove, en un 80%, procedent del Marroc. Entre els recursos que se’ls ofereix hi ha el de participar en les formacions en temes sociolingüístics i prelaborals. Quan arriben a la majoria d’edat els joves que ha estat en un centre de menors s’han quedat sense l’únic referent que podien tenir, ja que no tenen la família a la que recórrer.

Emigrar del país d’origen suposa un canvi en la vida de qualsevol persona, ja sigui adulta o menor d’edat. Aquesta suposa un factor de risc amb l’estrès i el dol que l’acompanyen.

En alguns casos molt greu apareix el síndrome d’Ulisses, amb la presència d’un dol migratori greu que solem veure en les persones que han viscut situacions molt adverses, com ara la soledat, l’exclusió, la por, la indefensió o la impossibilitat de tenir accés a integrar-se en la societat.

Una gran part dels joves que arriben a Catalunya venen per quedar-se (92%). Crec que hem de valorar que no solament haurem d’acollir-los quan són menors, sinó oferir-los alternatives pel seu futur.

Cal doncs treballar per garantir que en la seva majoria d’edat i hagin de sortir del circuit de tutela no estiguin desemparats i puguin gaudir dels recursos necessaris.

Un bon recurs per aquests joves el trobem en els pisos tutelats, equipaments que han de garantir l’emancipació progressiva d’aquests joves. En aquests espais podran accedir-hi els nois entre 16 i 21 anys, complint els requisits que marca l’administració.

Amb el discurs d'odi a les xarxes contra els menors estrangers no acompanyats que va augmentar un 12,3% entre el març i l'abril d'aquest any en relació als dos mesos anteriors, segons l'Observatori Espanyol de Racisme i Xenofòbia que impulsa el Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, no aconseguirem resoldre aquest tema.

Aquest organisme ha analitzat plataformes com YouTube, Twitter, Facebook, Instagram o Tik Tok; en dos mesos l'observatori ha comunicat a aquestes empreses 455 continguts de discurs d'odi, un 12,3% més que entre el gener i el febrer.

En l’informe el Ministeri apareixen 246 dels continguts denunciats, el 54,1% del total, i aquests van ser retirats inicialment. 113 més es van eliminar després que l'observatori utilitzés la figura del 'trusted flagger' o comunicant fiable, recollida pel protocol per combatre el discurs d'odi il·legal en línia. Aquesta figura es va servir una setmana després que es registri la denúncia com a usuari, sempre i quan els continguts no s'hagin eliminat.

Es trist reconèixer que amb els MENA, ni les administracions ni el conjunt de la societat hem sabut reaccionar. Molts joves que emigren fugint de la misèria i els acabem tractant més com a estrangers que no com a menors d'edat als quals cal protegir i integrar. Caldrà doncs una  modificació urgent de les rígides normatives d'immigració i normatives laborals que permetin que aquests joves puguin formar-se i accedir al mercat de treball.

Davant d'aquesta situació ens trobem amb una gran falta de recursos tant institucionals com professionals, la saturació dels centres provoca que els professionals no podem desenvolupar el treball de qualitat on els més perjudicats són els joves. La nostra comunitat ha de saber que del que fem avui amb aquests menors dependrà la convivència futura de tots nosaltres. No oblidem doncs que el 70% dels menors acaben fora del sistema de protecció per manca de recursos o per voluntat pròpia.

Malauradament veiem com un dels èxits de l’extrema dreta a Espanya i a la resta d’Europa els anomenen individus marginals que no han de tenir els mateixos drets encara que es tracti d’infants. Utilitzant l’acrònim «mena» per referir-nos a adolescents, de vegades infants, que migren sols, és un èxit de la xenofòbia i el racisme que utilitza la pobresa i l’extrema vulnerabilitat per extreure rèdits polítics.

L’extrema dreta que utilitza els menors estrangers no acompanyats, intenta anomenant MENA deshumanitzar-los. Com ho fa? Doncs utilitzant mentides jugant en el terreny de les xarxes socials on aprofitant l’anonimat juntament amb la facilitat en l’ús i l’abús d’aquestes tenen una forta plataforma mediàtica.

Cal doncs combatre a l’extrema dreta amb polítiques que posin el benestar de la ciutadania per sobre de moltes coses i anar desmuntant els seus discursos amb l’ús dels arguments. Com a societat no podem deixar que es legitimi la deshumanització dels col·lectius més vulnerables.

El preu de la tutela no es un debat que s’hagi de contestar i molt menys posar en qüestió, la cura i la protecció de persones en situació de desemparament s’ha d’assumir amb recursos públics. El nostre camí està en invertir en polítiques públiques que combatin la desigualtat i la situació d’abandonament de massa col·lectius de la població que han vist com la seva qualitat de vida es deteriorava trobant en els discursos de l’odi i la mentida una píndola de satisfacció temporal pels seus mals.

Es pot llegir en el programa MENA (Menor Estranger No Acompanyat) d’ajuda als menors estrangers no acompanyats que s’ha de protocol·litzar l’atenció d’aquest grup de menors que presenta una problemàtica pròpia. Un cop s’ha detectat i decretat el desemparament, i assumida la seva tutela, l’Administració es troba, sovint, amb un menor absolutament desarrelat i amb moltes dificultats per a la integració, i amb possibilitats escasses de tornar a la seva llar.

Els professionals fan tot el possible, amb un treball en xarxa, per tal que aquests nois puguin aprofitar tots els recursos de què disposa el circuit de protecció de menors. Un cop assolida la majoria d’edat, tot just l’endemà de fer els 18 anys, la situació d’aquests joves fa un gir de 360 graus.

A banda de les particularitats administratives, tècniques o del treball social hi ha condicionants de responsabilitat moral i social que no s’han d’obviar. Els nois que ahir eren menors avui són majors d’edat. Són adults i infants al mateix temps.

Aquests darrers dies hem viscut intensament els fets de Ceuta amb una intensa preocupació col·lectiva. Gràcies als mitjans de comunicació els hem observat de ben a prop i qui més o menys ha pogut reflexionar sobre els processos migratoris internacionals.

Hi ha la necessitat de fer una política migratòria que preservi el dret a desplaçar-se en l’espai, sense lesionar els drets dels altres i sense ser objecte de violència. Les persones no poden esdevenir moneda de canvi, ni de revenja, la realitat és que el nombre de migrants irregulars augmenta i els intents de reduir-los provoca injustícies en accions precipitades sense una intervenció global del fet.

El nombre de grups racistes va en augment al mateix temps que tots plegats fracassem i les polítiques de fluxos migratoris esdevenen insuficients. S’ha de donar un tomb a la contínua  manca de col·laboració internacional entre els països d’origen, trànsit i destinació dels migrants.

A Catalunya tenim una realitat migratòria massa important amb una llarga experiència en l’a d’acollida i integració d’immigrants, cal potenciar una política migratòria inclusiva. L’atenció als dels menors emigrants no acompanyats s’ha convertit en un tema nacional.

La Generalitat com a responsable de la tutela dels menors ha de treballar colze a colze amb les administracions locals, les entitats socials i la societat civil.

Unes possible soluciones passen per la urgent identificació́ i protecció́ dels menors en la seva arribada implementant protocols per la denúncia de tots els casos de menors desapareguts i el intercanvi d’informació́ al respecte.

Crear les millors condicions per l’acolliment de menors donar-los una assistència jurídica i sanitària, un recolzament psicosocial i una formació amb sistemes de tutela efectiva.

Dotar de més eines als tutors dels MENA i augmentar la localització́ dels familiars i els procediments de reunificació familiar, amb solucions més estables.

Augmentar la protecció dels infants en les rutes migratòries externes a la Unió Europea a través del Marc d’Associació́ en matèria de Migració.

Tenim un compromís que es responsabilitat de tots i totes, no podem donar l’esquena i fer com si no anés amb nosaltres.

 

Joan Rodríguez i Serra, és educador social.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!