Guia il·lustrada de l’Havana xica

Ribes, al Garraf

Gent de Ribes a la platja de

Gent de Ribes a la platja de "les Coves" (1902-05). Família Joan Milà Giralt

Abans d’encetar-se l’any 1000, Sunyer I de Barcelona, fill de Guifré, dit el Pelós, es feu càrrec del comtat de Barcelona, un dels seus propòsits va ser restaurar la mil·lenària ciutat d’Olèrdola amb el seu territori com un nou comtat català al què anomenaria Penedès. I la immemorial Olèrdola, dalt de la calma de la serra litoral, fou restituïda -encara que possiblement mai havia estat desertada del tot-. Però el comte es proposà i el valí de Lleida, Muhàmamad al-Tawil, disposà emprendre gihad contra els cristians i derrotà Sunyer a la Vall de Tàrrega. El Penedès, com entitat històrica, hauria d’esperar uns quants anys més per ressorgir. A la seva mort, Berenguer Ramon  I (1005-1035), besnét de Sunyer, dividí les seves possessions deixant al seu fill menor, Sanç, el poc poblat territori del Penedès, amb Olèrdola per capital. I ara és quan apareix Ribes, el castell de Bell-lloc de Ribes, del qual dependran, entre altres indrets, la Geltrú i el castell de la punta de Sitges. Amb aquest detall volem posar en valor (que és com cal dir-ho avui) la importància que tingué el vell assentament de l’actual Ribes per a l’entrada del camp del Garraf-Penedès en la història moderna. Des d’aquest castell (segons es diu, amb peu andalusí; cal entendre doncs que el bell “lloc” mai s’hauria abandonat) fora des d’on es dirigirien els destins del territori actual; el que va des del puig la Geltrú al castell de l’Eramprunya-sobre Gavà, i des de l’actual serra del Montgrós al castell de la punta de Sitges i el de Miralpeix. O sigui, el territori que amb més propietat podria portar el nom de Garraf. Més enllà del puig de la Geltrú la terra pertanyia al castell de Cubelles -a l’empara del qual sorgí l’actual Vilanova-. I tot aquest territori del Garraf, era sufragani alhora de la immemorial ciutat d’Olèrdola, aquella que abans de l’any mil, s’havia proposat de restaurar el comte Sunyer per erigir-la en centre d’un futur comtat del Penedès, que mai va ser. Amb aquests protagonistes, homes i territoris, avantpassats de les actuals poblacions, homes i ciutats, entren a la història escrita les terres de l’actual comarca del Garraf.

De fet Ribes era un castell dels anomenats termenats, significat que diferenciava els castells-fortalesa, dels que al redós del seu terme agarberava una població civil. El castell de Bell-lloc de les ribes emparava un bon nombre de masos i vilatges escampats per la plana i havia de servir de pressuposada i molt suspecta protecció a aquests nuclis, pel cas de ràtzies i abusos d’altres senyors que els propis. Aquests petits nuclis habitats eren els actuals veïnatges de les Torres, Puig-moltó, les Parellades, o masos forts com el Carç (sovint mal anomenat els Cards) o el de la Serra. El principal d’aquests llogarrets era el Palou, que s’alçava -i s’alça- dalt d’un turó enfront al de Bell-lloc a l’altre cantó de la riera. Pel nom, Palou, podríem deduir que aquest veïnat hauria estat un altre castell o casa forta, així ho recull l’ ‘Onomasticon’ de Joan Coromines: «Antic castell, amb ruïnes d'església, dalt d'un turó, a 1 k. de St. Pere de Ribes». Amb els pas dels anys els nuclis de les Parellades i les Planes, aconseguiren el Palou escalant el carrer del Pi, que exercint a mena de carrer Major, acabarien conformant el nucli urbà de la població. Davall el carrer del Pi -continuïtat del Major- deu reposar el camí ral que des de la Geltrú menava a Sota-Ribes per damunt de la timba del torrent de l’Espluga, i que a partir del Palou s’endinsava al Garraf, cap a l’actual Olivella i encara més enllà, cap a les Piques i Jafra i Campdàsens.

Però aquell Ribes que jo vaig conèixer de jove, on, -es deia- el seus habitants usaven un català peculiar: obrien molt les vocals i feien algunes terminacions semblants a les de l’occità: convertien les ‘a’ o ‘e’ finals en ‘o’: mare=maro, caixa=caixo... Vaja aquell Ribes mena de bucòlic racó rural (on per cert els diumenges podies arribar-t’hi a adquirir una exquisida pastisseria) no és que hagi desaparegut, no (els protagonistes d’aleshores encara segueixen cuejant), però ara jeu -com el vell camí ral- sota una capa de suposat cosmopolitisme i democràtica “modernitat”; però no tant suposada com ho era la protecció a què s’acollien els vilatges de la pla, per part dels Senyors del castell. Bé, en aquesta última qüestió, no és que Ribes sigui diferent, no, al contrari, aquesta ultima i adquirida característica tipicitat és precisament el que avui la fa semblant a la resta de poblacions actuals.

Més unes quantes vegades a l’any la vila fa emergir el seu prototipisme durant uns dies, una d’aquestes vegades és durant la festa Major de Sant Pau on emergeix al carrer el rostre d’un Ribes idiosincràtic, optimista i singular; i no cregueu que sigui poca cosa per  a la vida social d’una població poder assolir aquests col·lecció de qualitats. Perquè sembla que un dels trets d’aquesta població és el seu capteniment integrador i liberal; no hem d’oblidar que en territori de Ribes -i no en un altre- s’hi alçà el primer autòdrom del país, assentament dedicat a la més avançada de les tecnologies del moment, l’automobilisme. Aquella instal·lació va ser la quarta pista més antiga del món després de Brooklands, Monza i Indianapolis. Cal admetre que el circuit no fou una iniciativa ribetana (va ser-ho d’un ciutadà sabadellenc) però també és cert que amb aquella empresa la localitat acollia un dels projectes urbanístics més avançats de la indústria turística, que de moment pretenia emmirallar-se en Niça i la Riviera francesa. Llàstima que aquella ben enfocada pretensió d’emular la indústria turística francesa durés tan poc temps, passant a ser substituïda, a Ribes i arreu de Catalunya, pel desgavell actual, turisme de xancleta i mitjó blanc, i en alguns llocs de borratxera. Bé, també hem d’admetre que precisament Ribes no posseeix un territori gaire extens per actuar en aquest món de la industria turística, però tampoc no és cert que Ribes no tingui platja. Ribes dona a la mar: respira l’aire salabrós per entre la punta de l’Ombra, darrer punt de Sitges i la punta Llarga, límit amb la costa vilanovina, enmig d’aquests dos caps queda la platgeta del Belis. Aquesta línia de costa antany era més vasta, ho va ser fins que la nova vila es quedés la part que pertanyia al terme de la Geltrú. Avui, si la vila nova no hagués assumit la Geltrú el litoral de Ribes arribaria fins la desembocadura del torrent de la Pastera, dins mateix del terme de Vilanova, geogràficament fins la vorera de la dreta del carrer Canàries... i per tant la meitat del port estaria dins el terme de Ribes. També és romàntic, i un pel tendre i tot, evocar que els antics ribetans per anar a mullar-se els peus a la mar, no els calia demanar pas als veïns sitgetans, s’arribaven a la “seva” platja, la de les Coves -hi ha fotos que ho corroboren-. Ribes però s’ha fet gran, i si bé va perdre territori, en canvi ha eixamplat la seva humanitat, ha deixat de ser la vila agrícola de la comarca i s’ha situat en la mateixa línia de les veïnes, Sitges i Vilanova. A principis dels seixanta, als nassos de Vilanova, s’urbanitzà el nucli de les Roquetes, a uns 5 km de Ribes, i ha assumit part de les conseqüències (bones i no tant bones) del procés d’industrialització de la ciutat veïna. Avui aquests barri de Ribes deu tenir tants habitants com la vila mare, donant color urbanita a l’univers ribetà. El nom de Roquetes ja apareix en un document del 1587, però el seu creixement comença cap els anys 60 amb persones que cridades pel baix preu del terreny en comparació amb Vilanova o Sitges més la possibilitats d’autoedificació dels habitatges, n’afavoreix el creixement. Cap a la dècada dels 70 es comença a racionalitzar el creixement urbanístic desbocat, amb el traçat de carrers i places, i la construcció de blocs de pisos que componen la imatge urbana actual.

Bé, de Ribes podríem, i ens agradaria, dir-ne molt més, però així com és diu -amb barroer calc netament castellanitzant-: «no hi ha més cera que la que crema», i que jo gosaria de substituir per un altre plagi: «no hi ha més blat que el que hi ha al sac, un cop lligat», doncs he de treure els dits del teclat. Abans, però no puc estar-me’n de fer notar que els ribetans a l’hora de proposar-se, no s’ho proposen mai a la menuda, solen decantar-se per les coses de volum... que què m’ho fa dir? Doncs, per exemple, a la seva Festa d’hivern, que dediquen a Sant Pau, no s’han limitat senzillament evocar al sant, no, han triat l’episodi més èpic de Pau, la seva conversió: Quo Vadis! Altrament, d’entre tots els altres sants que podien triar per a fer-li companyia a la seva ermita, van seleccionar Magí, el venerable patriarca tarragoní que amb el gaiato emulà Moisés, fent rajar aigua de la pedra eixuta, allà a la serra de la Brufaganya. 

Guia il·lustrada de l’Havana xica

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!