‘Corason loco’

Avui estava rumiant per escriure un article sobre les pensions d’empresa, tinguin o no aquest nom, i sobre les reivindicacions que els sindicats CCOO i UGT fan contra aquest tipus de pensions privades. I de cop m’ha vingut a la memòria una cançó de Bobby Capó que posteriorment va fer seva la Trinca. Però anem per feina...

Tant CCOO com UGT es manifesten, obertament, clara i a tot volum, a favor de les pensions públiques i en contra de la banca i els plans de pensions privats. Sovint se’ls veu darrere les pancartes dels jubilats defensant la Seguretat Social i en contra de la privatització del sistema. Aquesta privatització, diuen, beneficiaria les entitats financeres, asseguradores, i aniria en contra dels pensionistes.

Però la realitat és tossuda, i ens diu que des de 1989 CCOO té en marxa un sistema d’estalvi privat “Plan de Pensiones Asociado de CCOO”, que cada any ofereix als seus afiliats la possibilitat de fer noves aportacions al pla. I la UGT fa el mateix: "El Plan de Pensiones de UGT, Nuestro Plan”. I diu que “…és una oferta de servei flexible, que s’ajusta a les possibilitats econòmiques de cada afiliat (…) amb una excel·lent rendibilitat”. 

Aquests fons no pertanyen als sindicats ni els gestionen, sinó que estan associats a una entitat, el BBVA. Són serveis externs als sindicats que ofereixen als afiliats avantatges en quant a costos, estalvi, i que tenen, diu la propaganda, un caràcter social clar. Se’ls demana que facin una aportació mínima de 240 euros cada any, però amb la seguretat que “...aquest estalvi té beneficis fiscals...” perquè “les aportacions que es fan als plans de pensions es desgraven de la base imposable a la declaració de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques”. Que una persona opti per fer-se un pla de pensions privat no és cap problema, hi té dret. Però la incongruència apareix quan uns sindicats que verbalment diuen que estan en contra d’aquests plans de pensions, ells mateixos l’ofereixin als seus afiliats i, com a sindicat, en treguin profit econòmic i serveixin de falca d’entrada als plans de pensions d’empresa, l’avantsala de la Motxilla Austíaca.

Vol dir això que les pensions públiques tenen els dies comptats? No!, tenen vida assegurada si no es desvien milions com a despeses impròpies, si es persegueix el frau fiscal, si es deslliga de dependre únicament de les aportacions laborals i empresarials i es relaciona també amb l’augment del PIB, de la generació de riquesa.

Resulta curiós que ofereixin als seus aquells mateixos productes financers que critiquen en públic.         

Però no acaba aquí la hipocresia, em sembla...

Fullejant diaris trobo algunes notícies relacionades amb aquests sindicats.

El Periodico, 1 de juny de 2021. UGT de Catalunya fa un ERE per acomiadar 45 dels seus treballadors.

OK Diario, 11 de desembre de 2020. Les retribucions de la Comissió Executiva Confederal, de CCOO, van augmentar un 46% entre 2018 i 2019. En aquests mateix període els sous dels treballadors van pujar un 2%.

El Independiente, febrer de 2021. L’any 2021 el Gobierno ha augmentat un 56% la partida destinada a sindicats. Entre CCOO i UGT s’emporten el 74%.  Bé, cada un pot fer les consideracions que vulgui...

Bé, però, per què he pensant en la cançó de Bobby Capo i la reinterpretació de la Trinca?

Veureu, la cançó original diu:

” Yo no puedo comprender

Como se pueden querer dos mujeres a la vez

Y no estar loco...”.

I la Trinca:

“Jo tampoc no veig gens clar

com es poden

mantenir dues “pàtries”

i no estar: Tocat de l'ala!...