Guia il·lustrada de l’Havana xica

El meteorit de Canyelles

Esglèsia i Castell de Canyelles. Arxiu Comarcal del Garraf

Esglèsia i Castell de Canyelles. Arxiu Comarcal del Garraf

Del ‘Diario de Villanueva y Geltrú’, dijous 16 de maig de 1811. «El martes sobre la una y media de la tarde cayó sobre Cañellas un gran aerolito, acompañado de una espantosa detonación que se oyó no sólo desde esta villa, que dista de aquel pueblo hora y media, sino también del pueblo de Llorens que dista cinco. Parece que son hasta 30 los trozos que se han recogido de tan extraordinario fenómeno.

La pedreta, de mig quilo, no va causar cap estrall ni desperfecte ni cap mena de dany personal; el meteorit va estar-se bo i un segle guardat zelosament en algun magatzem. Finalment el ‘Semanario Farmacéutico’ de Barcelona, anys després del succés, va fer-se’n ressò especificant la composició del roc, que havia estat recollit en una vinya del terme. Una acurada descripció de l’òrgan dels apotecaris determinava que el roc estel·lar estava compost de ferro, níquel, crom, sulfur i fosfat. El fenomen va ser anomenat i conegut com “el Meteorit de Canyelles”, i l’extraordinari succés, d’acord amb els costums del segle, a l’hora d’interpretar esdeveniments singulars, va ser pres com una admonició de mal averany. Un fet semblant ocorregut cent-set anys abans, una pluja de meteorits observada a Terrassa, s’havia llegit com un ‘avís que anunciava l’arribada de grans violències’. I efectivament pocs anys després, el 1707, els exercits borbònics de Felip V assetjaven Lleida i entraven a Catalunya a sang i foc. De la caiguda del meteorit a Canyelles va profetitzar-se ‘l’aparició d’un personatge que portaria misèria i mort’. I així va ser, el 1814 tornava a Espanya Ferran VII, el més sinistre dels borbons, que inaugurà el regnat invalidant la Constitució de les Corts de Cadis de 1812. Segons un opuscle titulat ‘Meteorits de Catalunya’, del qual és autor el Dr. M. Saura i Sans, President de la Secció Geològica del Centre Excursionista de Catalunya (1921), el fragment més gros del meteorit, estava depositat al ‘Museo de història Natural de Madrid’. També en posseïa cinc trossos el ‘Museu d’Història Nacional de Paris’, que els classificava de «l’espècie canellita i les localitats [on s’havien obtingut] són: Vilanova de Sitges (sic) i Canyelles». De tota manera afegeixo, per a qui li interessi l’assumpte, que sobre la presencia còsmica del meteorit de Canyelles hi ha una quantitat considerable de dates i dades que es contradiuen l’una l’altra; però, que al segle XIX a Canyelles va caure-hi una pedra de l’espai immens, és un fet inqüestionable.

Canyelles, al peu del cimal de la vetusta Olèrdola, havia estat una de les torres sufragànies d’aquesta mil·lenària ciutat antiga, com Moja o la veïna Viladellops. Posteriorment, el lloc adquirí entitat independent venint a actuar territorialment a mena de frontissa geogràfica entre el Penedès interior i la Marina. Durant molts anys el castell constituí la residència dels senyors de la baronia de Canyelles. L’últim record d’aquesta baronia -exceptuant el castell- deu ser la singular casa de la plaça del Sagrat Cor de la Geltrú que avui encara és coneguda com del ‘Baró de Canyelles’. Canyelles és rica en aigües subàlvies, abastà durant molts anys el consum de Vilanova. Vestigi d’aquesta riquesa hídrica n’és la propera masia de Llacunalba, al sud de la població actual, on encara avui raja la font amb aquests nom. Llacunalba havia estat un veïnatge dels que constituïen el nucli dispers de la vella Canyelles. Avui tot el terme de l’antic veïnatge és ocupat per una atrevida urbanització coneguda amb l’original topònim de les Palmeres. Per cert que avui el territori de Canyelles ha de suportar amb resignació la problemàtica que generen aquesta mena d’emplaçaments periurbans (com escriuria un tècnic municipal), ubicacions precàries i venturereres, heretades d’un passat i uns administradors, diríem -sent molt benèvols- força desendreçats. Però en aquesta qüestió Canyelles no és inèdita, pateix de la mateixa problemàtica que les poblacions veïnes: les urbanitzacions sorgides a l’empara d’una manca de planificació, combinada amb l’avidesa bo i criminal de promotors més moguts per la cobdícia que per la professionalitat. Fins fa uns anys Canyelles era un punt remot on per arribar-s’hi des Vilanova hom havia de fer la ruta de la pujada de Canyelles, enyorat “port” de prova i entrenament conspicu de tot bon ciclista vilanoví. Des de Ribes l’aventura no la pagaven les cames sinó l’estómac que havia de suportar els tombs i retons de la riera que duia el nom de la vila, i que ha estat usurpat pel topònim de Vilafranca. No cal insistir que entre Canyelles i Vilanova sempre hi ha hagut un intens intercanvi de població, i que així com bona quantitat de canyellencs -vilanovins d’adopció- feien la seva jornada a la Pirelli, en reciprocitat bona quantitat de vilanovins s’han fet canyellencs d’adopció triant la petita població com a punt d’esbarjo setmanal o vacacional. És també coneguda per tots els afeccionats vilanovins a l’esport de l’escalada la paret rocosa als faldats del Pic de l’Àliga que amb el nom de la Facu (la facultat) ha graduat a nombrosos escaladors locals. Canyelles porta el nom del vegetal que més abundava a la vall, el canyís. El canyís, d’alçada i volum més modest que la canya, no és l’esvelta canya americana, puntal obligat de tomaqueres i fesoleres autoctonitzades. La canya americana és la fiblant tija de la nostra adolescència, esvelt màstil que amb uns metres de pel de pescar, una boia de suro i un ham, van omplir els llargs vespres a les roques del moll. Al seu dia aquesta canya arribà de les Antilles i aquí va quedar-se agermanada amb el paisatge de torrents i rases. També era, i és Canyelles, terra de margallons. De l’obra de la palma de margalló transformada en senalles i escombres en van viure molts anys les Canyellenques i la seva prole -ho escric en femení perquè eren elles qui en gran mesura es dedicaven especialment a la confecció d’aquests utensilis i recipients. I finalment anotem que potser es degué a la voluntat o a l’atzar de fer recordar l’antic ensurt del meteorit caigut del cel, que passats els segles, prop de la vila va establir-s’hi la Pirotècnia Igual, empresa que l’any 1994 proporcionà als canyellencs, que per qüestió cronològica no havien pogut assistir al còsmic espectacle del meteorit, una emulació de la èpica caiguda de la pedra estel·lar. També és de destacar que darrerament, la vila, amb el propòsit de fer-se conèixer i atreure forasters, s’ha especialitzat en la celebració de fires i mercats estacionals, el que sembla que ha tingut més èxit d’entre altres, ha estat la fira de Nadal, que han intitulat amb el nom de l’advocació del dia que obre les festivitats d’aquest cicle, Santa Llúcia; Déu els conservi la vista!

Guia il·lustrada de l’Havana xica

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!