Dos joves i una roda punxada

Arribava tard i el bus començava a treure al nas, per una cantonada, a l’altra punta del carrer. Com cada dia a aquesta hora, el pàrquing al costat de l’Hospital de Sant Antoni estava farcit, amb impacients que movien l’auto amunt i avall, intentant veure si un miracle els deixava una plaça lliure. Amb tota la pressa del món per agafar el cotxe de línia, em vaig plantar en el lateral del Camí de la Masia d’en Cabanyes on, acabat l’asfalt, el terreny s’enfonsa gairebé un pam.

Quan, al vespre, retornava a la vila sense haver pensat ni un moment sobre la posició desequilibrada on l’havia mal aparcat, ja ni recordava el desnivell on l’havia mal deixat. Per això, només rascar el desnivell, la roda del davant va ocupar la calçada amb un xip-xap, patim-patam, que anunciava la perforació definitiva d’un pneumàtic que fins llavors s’havia portat prou bé.

Baixar del cotxe i veure l’estrall va ser tot una mateixa cosa. La llanta estava més avall que el betum.

Fosquejava i vaig prendre l’opció de trucar la grua. Que em vinguessin a canviar la roda.

Mentrestant, neguitós, passejava la vorera i el mig de la calçada, quan no hi havia perill. En això, se’m van presentar dos jovencells per dir-me que no em preocupés, que ells m’ajudarien a canviar la roda. Vaig respondre que la grua no tardaria a arribar. El que parlava es deia Joan i li vaig agrair que m’hagués manifestat solidaritat amb l’infortuni. Anaven molt elegants, evidentment de festa. No podia deixar que s‘embrutessin. Es dirigien a una celebració en la proximitat d’aquest camí de voreres a trossos impresentables a trossos inexistents.

Joan, de festa però a punt d’arremangar-se

Tancat en el vehicle, mirant si en el telèfon hi trobava alguna cosa per passar l’estona, mitja hora més tard em va entrar una trucada. Era el senyor de la grua, que em feia saber que en aquell moment sortia, en direcció cap a mi, des de Barberà del Vallès. A l’altra banda de Barcelona, tocant a Sabadell!! El gruaire va lamentar la meva desesperació ene saber que fins ara no sortia la grua i que ho feia des de 65 kms. de distància. El jove va tractar de fer-me recuperar l’alè sobre la base ferma de què, llunyana encara, hi havia una màquina sobre rodes, amb l’única destinació d’arribar al meu costat. Que això ja ho tenia segur. El meu desesper era el mateix que hauria tingut el príncep de la Blancaneus, amb la sabateta sense peu a la mà, si la madrastra li hagués dit que la noia encara havia de tornar a escombrar tota la mansió i canviar els llençols de les seves germanastres, abans de comprovar si el seu peuet encaixava en la sabata.

Un àrab truca a la finestreta

Apaivagat i mig adormint-me, em va sobresaltar un altre soroll. Aquest cop, una mà amb un dit doblegat que colpejava curosament la finestreta. Vaig sortir d’un bot. El noi que trucava em va preguntar, amb un castellà esforçat, però no fàcil d'entendre, si voldria que portés un potent inflador de rodes avariades que ell tenia en el seu cotxe, aparcat poc més amunt. Després de demanar-li si podia repetir un parell de frases que no havia captat, li vaig demanar quina era la seva llengua original. Va dir que l’àrab, que el castellà encara no el parlava gaire bé perquè no feia gaire que era aquí. Li vaig agrair l’atenció i amabilitat, fent-li saber que un camió amb una grua acabava de sortir de Barberà en direcció a la meva persona, amb alguna cosa que ajudaria a recollir amb pinces la roda explosionada i canviar-la per la de recanvi.

L’àrab va insistir, mentre jo li deia que no podia deixar tirar un mecànic que ve volant per millorar les relacions entre els vilanovins i els barberencs. Com que se m’acabaven els arguments, el vaig abraçar amb totes les minces forces que em quedaven i li vaig dir que moltes gràcies per la dosi de civisme que el seu desembarcament a Vilanova havia aportat.

Un gruista que va per feina

Quan va arribar el gruista, va assegurar que havia fet el més ràpid el pont aeri entre Barberà del Vallès i el camí de la Masia d’en Cabanyes. L'emoció desbordada em va portar al recitat dels primers versos del nostre poeta que em van venir al cap:

No es la tierra el fin de mi viaje,

y tú lo sabes: busco ¡ojalá llegue!

busco de paz las plácidas moradas

do la Verdad es reina.

De seguida se’m va treure de sobre, cortesament, al·legant que després de la meva roda encara en tenia tres o quatre més per reparar, a punts encara més allunyats del seu punt de partida i que tardaria qui-sap-lo a acabar la feinada i acabar el viatge a la plàcida morada on, llavors mateix, la seva reina estimada estava a punt d’anar-se’n a dormir.

Aquesta estirada història no té altra finalitat, potser ja ho haureu endevinat, que magnificar els herois que es van bolcar en un desconegut amb una roda petada. Vet aquí un parell d’exemples per refutar la dita de què el jovent és individualista i insolidari. Dos clixés infundats i incerts.