Coronavirus

Sí, potser sí, però...

Un home sense mascareta i la seva acompanyant amb mascareta. ACN / Gerard Vilà

Un home sense mascareta i la seva acompanyant amb mascareta. ACN / Gerard Vilà

Dissabte 26, el primer dia de l’alliberament facial, vaig sortir ben d’hora de casa –com faig habitualment- i no precisament per fer allò que deia l’entrenador del Manchester, Guardiola "Si ens aixequem ben d'hora, i sense retrets, creieu-me que som un país imparable". Aixecar-se en d’hora no farà el país imparable, hi ha altres coses més importants...

Però vaja aquets no era el tema, el tema era que el dissabte 26 era el dia en que queia la mascareta després de l’aprovació de la mesura en un consell de ministres extraordinari.

D’ençà les 00.01 del dia 26 ja no calia portar-la i em confesso sorprès, i molt de veure que tothom amb qui m’he creuat la primera mitja hora, tothom repetim  portava encara la cara tapada i nosaltres els primers.

Calia esperar-ho?

La ciutadania desconfia (segurament sí) de les advertències i manifestacions de l’autoritat?. Quan és la salut personal la que està en joc tota la confiança i una mica més i és la cura personal, és la percepció que puguem tenir del que significa un gest, en aquest cas el de treure’ns les mascaretes, la que preval per damunt del que digui l’autoritat. Sí que hi ha un seguit d’excepcions però com que això no és una ciència exacte doncs com més conservador es sigui més sensació de suposada seguretat tens.

Escoltem les noticies i realment tampoc s’entén massa el per què d’algunes mesures, això ha passat al llarg de la pandèmia. Creixen els contagis i molt entre la gent jove, sembla que per culpa de la variant Delta i perquè hi ha una franja alta, força alta, de vacunats entre la gent amb una certa edat i estan més protegits.

La difusió del virus creix i obrim l’oci nocturn i disbauxa generalitzada.

Els casos, la majoria, repetim, afecten a la gent jove i s’assumeix que es puguin fer botellots amb una certa normalitat mirant cap una altra banda bona part de l’autoritat.

Es provoquen brots amplis just després de viatges de final de batxillerat....

La paradoxa és que s’ha salvat el curs escolar de manera molt satisfactòria i ara que les aules estan tancades i hi ha via lliure les infeccions han augmentat de manera més que exponencial.

Però es reclama que es segueixi amb una desescalada ràpida.

Salvem l’estiu. Salvem els ponts i ja salvarem després el Nadal.

Els experts, és cert, ens parlen de que malgrat l’augment de positius que s’està donant d’una manera brutal, la pressió hospitalària -que és el principal problema i la ratlla vermella- encara sembla baixa. Contagi ràpid amb la variant  Delta però la majoria dels casos en ser gent joves doncs són asimptomàtics pocs, certament molt pocs acaben en una UCI.

És evident que hi ha voluntat, necessitat i desig de recuperar la màxima normalitat. La ministra anunciava que tornaven a veure els somriures, com frase propagandística està molt bé però des d’un realisme optimista fins i tot això dels somriures col·lectiu potser encara no està del tot garantit, malgrat alguns pensin que la festa permanent és la manera se sortir d’aquest túnel del que hem vit masses vegades el final però no hi acabem d’arribar.

Cinquena onada ja, el virus es reprodueix entre el personal no vacunat. Això hauria de portar a una acceleració de la immunització col·lectiva, però mentre potser que siguem nosaltres mateixos el que posem aturador a la bestia mantenint les mesures que hem practicat amb un èxit notable al llarg d’aquets temps.

No per treure’ns la mascareta en llocs on encara es considera que el risc és elevat s’acabarà més aviat la pandèmia i totes les conseqüències que comporta.

Fa dies que les xifres ja no són bones. Malgrat els ingressos hospitalaris que és la línia vermella de l’actuació no s’hagin disparat comencen a pujar lentament però sostinguda.

Les autoritats tot i que s’ho miren amb prudència comencen a insinuar possibles passos enrere mentre no hi hagi una xifra de vacunats tal i com es va dir als voltants del 70%, i no hi hem arribat.

Els experts mèdics però són una mica menys optimistes i reclamen que la prudència exigible a qualsevol ciutadà es mantingui ben alta i no abaixar la guàrdia perquè hi ha una realitat evident, constatable, òbvia: la pandèmia no ha acabat i, per tant, els perills de la mateixa, si es vol, potser minimitzats encara hi són i poden tanmateix causar estralls.

És evident que hem de caminar amb pas segur cap a la normalitat, hem de deixar enrere la por però cal que augmentem la nostra prevenció davant les mesures d’obertura. Que no sigui obligatori en determinades circumstàncies portar les mascaretes no obliga a que ens la traiem, ningú no es obliga a fer-ho. L’exercici d’una certa prudència, la intuïció que el temps de pandèmia ens ha aguditzat ens farà actuar en cada cas tal i com correspon.

Correspon en aquest moment de la situació que l’autoritat faci crides a l’optimisme i està molt bé.

Ens calen dosi d’optimisme sí, en veure que les vacunes funcionen i raonablement bé, que el ritme d’immunització va ràpid i funciona d’allò més bé i que l’economia comença a remuntar, però aquest optimisme no hauria de transformar-se en eufòria de creure que ja hem superat l’adversitat, que hem deixat enrere la pandèmia, perquè no és així i perquè encara estem per veure els danys directes i els col·laterals que ens haurà deixat la CVID-19.

Comença l’estiu i ens venen ganes de cremar tot allò que ens pesa massa a la nostra vida. Cal que ho fem, que cremen llast, que deixem anar pesos que ens fan enrocar, però fem-ho amb tota la prudència possible per evitar que tornem al malson.

Ara han caigut les mascaretes -en circumstàncies concretes-. Era una decisió esperada veient el panorama dels països de l’entorn (malgrat alguns diguin que és la torna dels indults). Però arriba la mesura i les condicions de la pandèmia no mantenen la línia de franca millora que ja portaven de fa setmanes.

No cal alarmar-se ens diuen els experts que ja hi comptàvem en que això aniria així, però vaja tampoc ens confiem massa, no fos que confiança excessiva ens fes fer passes enrere que segurament no voldríem.

Això va bé, però no estar de més mantenir al nostra protecció individual que sumada a la dels altres ens fa ser forts col·lectivament.

 

Post Escriptum. Fa uns dies va entrar en vigor la llei de l’eutanàsia. Aquesta llarga lluita ha culminat aquest dijous amb l'aprovació al Congrés dels Diputats de la llei de l'eutanàsia: s'ha aprovat amb 202 vots a favor, els de pràcticament tots els grups parlamentaris, 141 en contra, els de PP i Vox, i 2 abstencions.

La llei com totes és un dret d’elecció a morir amb dignitat, no és una obligació de morir voluntàriament tot i que morir va inclòs en la pròpia vida. Llegim aquí a l’Eix Diari.

Els ordres religioses que gestionen diversos hospitals a tot l'Estat han assegurat en un comunicat que no compliran la llei de l'eutanàsia que ha entrat en vigor aquest divendres, entre elles, l'ordre de Sant Camil, que és una dels signants del manifest que defensa que no faran res per accelerar la mort de cap pacient, encara que aquest ho demani expressament. Malgrat el seu pronunciament públic, l'hospital d'aguts del Garraf està gestionat pel Consorci Sanitari de l'Alt Penedès i Garraf, que garanteix que sí que complirà la llei de l'eutanàsia, com han fet amb altres lleis que compten amb el rebuig de l'ordre religiosa, com la de l'avortament. Actualment, l'hospital de Sant Camil és un hospital 100% públic, més enllà dels acords sobre l' espai amb aquesta Ordre Religiosa.

Con la Iglesia hemos topado.

Què hi diuen els professionals.

L’objecció és una acció individual del metge o metgessa no de l’ordre religiosa.

Això encara fa més necessari un hospital públic ja. Ara és el moment.

Els retirarant el concert si no compleixen el compromís d’aplicar la llei.

Tenen alguna a cosa dir les alcaldesses i alcaldes del territori.

El Consorci (que el millor que pot fer és dissoldre’s) garantirà segur la possibilitat d’optar a l’eutanàsia.

Només cal recordar que en tota la circumscripció de Lleida hi ha problemes més que greus per poder interrompre voluntàriament l’embaràs des de fa temps i l’autoritat competent s’ho miren.

A veure si ens enviaran a morir també a Barcelona.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!