Educació social

Parlem de les mentides dels infants...

ACN

ACN

Les mentides infantils comencen segons els experts als set anys quan la mentida sorgeix amb intencionalitat clara i definida, la de distorsionar i falsejar la realitat per obtenir un benefici.

Les mentides infantils apareixen  de la imaginació del petit, un reflex de la seva incapacitat de distingir entre realitat i fantasia. Els nens/es menteixen per por del fracàs i al càstig, encara que en ocasions únicament imiten el comportament poc sincer dels seus pares, es tracta de no dir la veritat, les motivacions dels infants no difereixen molt de les dels adults.

Les mentides apareixen lligades a trastorns de la conducta, els problemes que tenen els nens i les nenes quan tenen dificultats per complir les normes que la majoria dels nens/es accepten. Observem que al no obeir als seus pares o altres adults, els mentiders ho fan sempre fins i tot en situacions on el càstig és seriós. Sovint apareixen rebequeries lligades a l’agressivitat i algunes conductes destructives (materials,  amenaces o comportaments perillosos, com els furts).

Poden contestar malament, discutir, fer que petites situacions semblin més grans del que són i sempre desitjar tenir sempre l'última paraula, el no acompliment de les tasques a casa, les escolars i la neteja personal. Els nens menteixen principalment davant la por d’involucrar-se en problemes o si realment desitgen molt alguna cosa, alguns menteixen constantment encara que no tinguin necessitat de fer-ho. Un excés d'ira i l'ús de paraulotes, conductes ofensives vers els pares o els/les germans/es i davant situacions importants poden esdevenir indiferents vers els sentiments dels altres.

Les raons poden sorgir per frustració, desitjar alguna cosa que no poden tenir, amagant la veritat ens tapa una realitat que no volem. Per evitar un càstig, els infants poden amagar un fet per evitar les conseqüències. Si volem ajudar-los a no mentir hem de tenir present la confiança i el treball en l’educació en la sinceritat, tant a l’entorn familiar com a l’escola, s’ha de treballar la frustració, els infants utilitzen aquestes mentides per captar l’atenció dels adults quan sovint persisteix el sentiment de desatenció.

S’ha de parlar de cridar l’atenció, inventar una dolència, falsejar un problema amb alguna persona. De vegades per un excés d'exigència, solen mentir per no fallar a l’adult i per no defraudar-lo. Per imitació, saben que a vegades els adults utilitzen una mentida per treure’n benefici, aleshores també menteixen per aconseguir un benefici.

Ens cal esbrinar si l’infant acostuma a dir la veritat i reforçar la conducta però quan no ho faci ens cal saber per què no ha estat sincer i corregir-lo. De vegades la por al càstig i la reprimenda per part dels adults és un dels principals motius de la mentida infantil, es més útil falsejar la realitat per evitar els possibles càstigs.

Molta imaginació i la dificultat per diferenciar una fantasia d’una realitat, voler aconseguir alguna cosa que els/les interessa o la baixa autoestima són altres de les raons més habituals per les quals els infants acostumen a mentir. Alguns progenitors aprofiten aquesta situació per iniciar, per interessos poc onerosos, extorquir a la recerca de beneficis justificant-se en i per l’interès del/la menor que sovint els condueixen a un carreró sense sortida. Sovint són famílies massa acostumades a fer de la mentida o amagar la veritat el seu mitjà habitual de vida, aprofitats sense escrúpols a la recerca de la víctima perfecta, juguen amb la confiança i la predisposició de les seves víctimes.

El més perillós és que aquests “modus operandi” (els mètodes) acostumen a girar-se en contra quan són víctimes de les seves pròpies mentides o acaben en mans dels seus hereus professionals de la mentida, que massa acostumats a fer-ne un excés acaben morint del seu propi verí, del que s’han aprofitat tantes vegades, els fills/es són botxins dels seus propis pares/mares i amb les seves mentides acaben arraconats. Sovint és l’alumne/a qui s’acaba convertint en mestre/a.

De vegades, quan ho fan, comencen explorant i observant les reaccions dels altres, com a joc i  barregen elements de la realitat amb la fantasia, una bona història semblarà real si la guarneixen d’un entorn conegut, l’embolcallem d’allò real per fer-la més creïble. Aprenen que la mentida és un recurs fàcil per evitar les conseqüències d’un fet del que són responsables que els podria comportar un càstig i per aconseguir alguna cosa, és aleshores, quan apareix el xantatge. Observen que poden aconseguir quelcom que els interessa culpabilitzant als altres d’algun fet que els pugui justificar, quan de vegades la pròpia mentida és injustificable.

Massa sovint les mentides els poden ajudar per amagar aspectes d’ells/es mateixos que no volen mostrar als altres sobretot quan volen aparentar alguna cosa que no són. En aquests casos trobem la necessitat de sentir-se reconeguts, de ser estimats i una temença a perdre protagonisme o una dificultat per assumir la realitat.

Molts dels factors de prevenció de la falsedat a curtes edats és l’actitud que mostrin els adults. Els científics afirmen que per mentir bé cal ser més llest i l’ús de les mentides evita la frustració dels infants. Paul Ekman, autor de ‘Per què menteixen els nens’ (Paidos, 1999), afirma que “per evitar la mentida en els nens/es és la sinceritat, els infants necessiten un ambient en el qual se sentin lliures, tranquils i relaxats. L’entorn familiar i escolar ha de premiar una veritable comunicació”. I això implica a més, conclou Ekman, “l’absència total de repressió i por”.

El nen/a necessita saber que mentir és negatiu i que les mentides tenen “les potes curtes”, quan el petits menteixen han de saber que les seves accions impliquen unes conseqüències que els poden afectar directament, a la seva família i al seu entorn. De vegades l’efecte que la mentida té sobre els altres i les conseqüències provoquen desavinences familiars, conflictes veïnals i el trencament de les unitats familiars.

Sempre hem de tenir en consideració que els càstigs han de ser ben mesurats i adequats a cada situació, si sempre són massa severs, la solució de no dir la veritat per evitar-los pot esdevenir un costum i com a conseqüència més gran i més greu. Ens cal treballar i reforçar l’autoconfiança dels infants si volem evitar que els calgui l’aprovació del seu entorn social o el d’altres adults.

Els adults han d’evitar mentir als infants i sobretot oferir falses promeses que se sap que no es poden complir, evitar donar un exemple equivocat sobre les mentides. Cal donar als infants una oportunitat de ser sincers, encara que això pugui provocar un càstig, els adults hem de reforçar la valentia del que diu sempre la veritat.

No podem trobar divertides les mentides dels infants i molt menys “riure les gràcies”. No poden observar cap aprovació o reconeixement davant d’una mentida. No podem acceptar la mentida amb l’objectiu d’evitar un càstig, cridar l’atenció, presumir, aconseguir un regal, justificar un comportament, protegir a un altre o ... Els pares solen mentir davant qüestions difícils del seu fill/a o quan no saben respondre, sempre s’ha d’evitar la falsedat i respondre millor amb “no ho sé” o “deixa’m que ho pensi”.

Detectar mentides no és cosa fàcil, el rostre humà és molt complex, hi intervenen milers de músculs, llegint estudis sobre comunicació verbal i quinèsia se sap que hi ha emocions i pensaments que poden fer que el nostre rostre “reaccioni” de manera similar que quan es menteix, per tant pot ser malinterpretable.

Els infants no poden veure que davant d’una situació complexa utilitzem la mentida com a via d’escapament, la tendència dels infants a dir o no la veritat dependrà de l’actitud amb què els adults reaccionem davant  de les mentides.

Marc Tul·li Ciceró, polític, filòsof i orador romà va afirmar: «La veritat es corromp tant amb la mentida com amb l’engany». A l’actualitat hom defineix el cas amb el mot falòrnia, quan una idea errònia, un relat fals i exagerat que algú dona com a cosa segura i amb el qual pretén enganyar, generalment per treure’n un benefici, presumir o per cridar l'atenció.

No ens deixem engatussar per la mentida, siguem valents i donem pas a la veritat, encara que ens costi reconèixer que potser ens hem equivocat, acceptar que podem estar equivocats, abans que les conseqüències ens portin a un carreró sense sortida, una situació desesperada que tard o d’hora ens acabarà passant factura. No tinguem por de preguntar, contrastar i sobretot aclarir tots els dubtes que tinguem, en les respostes trobarem llum, que ens permetrà tenir més informació d’una manera directa i poder esvair els dubtes. Cal saber incorporar tots els membres d’una unitat familiar en la reflexió, els pares i mares com a figures protectores dels fills/es i els menors com a possibles víctimes de les seves mentides amb més dificultat per comprendre el que està passant.

Joan Julibert diu en el seu llibre el poder de la mentida ...”el dia que el nas ens deixa de créixer. Aquest dia és quan deixem d’existir, perquè a partir d’aquest dia ja no tenim capacitat de mentir”... “Des de la construcció que fem cadascun de nosaltres del nostre propi relat,  fins a l’ús que en fan els altres manipulant la veritat a la seva conveniència.” ..."La convicció ha deixat pas a l’adhesió".

Joan Rodríguez i Serra, és educador social.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!