Gran Teatre del Liceu

Incident al Liceu a les 5 en punt d’ahir diumenge

Imatge del Gran Teatre Liceu de Barcelona. EIX

Imatge del Gran Teatre Liceu de Barcelona. EIX

La il·luminació de la gran sala es va apagar lentament, com un sol que es pon amb mandra. Només quedava encès el fossar on s’amuntegaven timbales i trombons, violins i violes en mans de dones i homes que els acabaven de posar a to. Vestit amb un frac que gairebé li arribava als peus, va sortir el director, va muntar dalt la petita tarima i va fer amb una mà el mateix moviment que un tenista que retorna una bola pescada a prop de terra. L’eixam de músics es va alçar, agraint el picar de mans amb un baixa i puja del cap. Després tornaren a posar el paner a la cadira. L’home del frac es va girar cap a la dreta, i mirà de fit els trompeters a punt d’arrencar i timbalers i violinistes disposats a seguir-los. Tenia les dues mans alçades com si agafés un volant davant del nas. Però l’única cosa que aguantava era una batuta a la mà dreta.

Es palpava el silenci previ al gran esclat de l’obertura. I tot hauria anat la mar de bé si no fos que en aquell precís moment l’home que empunyava el petit pal, d’orella fina, va sentir una remor a la seva esquena. Quedà de cop petrificat. La frenada fou tan seca que va estar a punt de fer sortir l’orquestra abans d’hora. Però el pavelló auditiu de l’home a qui tots els instruments miraven continuava sentint aquell brogit. Amb posat enfadat, el del frac es girà al públic i recolzà les mans a la barana envellutada que abans tenia a l’esquena i ara li servia per apuntalar la mirada desafiant cap al respectable, esperant descobrir d’on carai sortia aquell enrenou que no era ni fort ni fluix, gens musical i sorollós. Es pot pensar que provenia d’un locutor escalfant l’audiència en espera que comencés un partit de futbol. Podria ser, ja que eren les cinc en punt. El públic, sorprès que el llacet blanc damunt d’una camisa blanca del director els mirés a ells en comptes de mirar la colla d’arquets de violí preparats a alçar el grinyol i botons de trompeta amb un dit a punt d’un do. El silenci era incòmode perquè semblava estar exigint que la veu intrusa s’aturés d’una vegada. Llavors es va escoltar una ordre imperativa, sembla que provinent de l’indignat pati de butaques:

-Apaga el transistor!

La convivència entre el mutis general i l’estrident locutor quedà envoltada d’expectació, a l’espera de si l’al·ludit era menys sord del que semblava i havia pogut captar la veu que exigia justícia en forma de silenci.

Passaren llavors aquells segons tan difícils de suportar, amb els ulls del director a punt per saltar a una jugular que no trobaven i la resta de personal tens com l’arquer Rebollo el dia dels jocs olímpics.

Mentrestant, una mà que d’amagat portava estona recercant en quin coi de butxaca havia deixat mal apagada la ràdio o el telèfon maleït s’omplí de joia en trobar el botó i fer-lo callar.

Es produí llavors un respirar d’alleujament general a tota la sala que arribà fins als homes del cor que esperaven a les fosques, dalt l’escenari.

La connexió amb l’estadi passà a la història i el director ho celebrà tornant a posar les dues mans, ara suades, davant la cara i aguantant la respiració abans de deixar anar el gest que, per fi, posà en marxa el Rigoletto.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!