Obituari

Evocació del meu amic Quicu Ràfols

Frederic Ràfols. Eix

Frederic Ràfols. Eix

L’any ens deixa amb una molt mala notícia, el dia 30, a primera hora de la tarda m’arriba la mala nova: s’ha mort el Quicu, el Frederic Ràfols. Malanegada, no pot ser, quin desastre! I sí, sí que podia ser, el Quicu és mort.

La notícia, la molt mala notícia em deixa clavat a la cadira, sense esma per reaccionar, no puc fer-me’n el cas... -Però, però, si vaig parlar amb ell ahir mateix!- És el que ens diem tots els que ens ho comuniquem pel telèfon. Però a pesar del nostre astorament l’adversitat no canvia: el dia 30 de desembre del 2021 en Quicu ens deixa, se’n va tot sol. I jo (i nosaltres) que el coneixíem com un dels individus més optimistes i entusiastes del nostre entorn, ens quedem atònits, sense altra reacció que repetir i repetir: no pot ser, el Quicu! No pot ser!

Fa pocs dies en Quicu (en Frederic Ràfols) presentava al museu del Ferrocarril el seu últim treball, sobre el tren i Francesc Gumà (i un reguitzell d’altres vilanovins) que havien portat el ferrocarril, i amb ell la modernitat, a la ciutat. Un treball de formigueta que en Quicu -de formació tendent a fer quadrar els números- sabia fer amb deteniment. Jo vaig tenir l’honor de seguir de bon principi la gènesi d’aquest treball. Una feina ingent que només persones tenaces com ell podien arribar a culminar amb èxit; perquè en aquest país la feina d’investigador no és precisament fàcil ni prou recompensada. Un treball, el del Quicu, que ens llega com a generós regal: l’adveniment del tren a Vilanova és una data cabdal de la nostra ciutat, i en Quicu va saber adonar-se’n, i va dedicar el seu temps a treure’n l’entrellat per oferir-nos-ho a tots; vet aquí el present que ens deixa com a record en Frederic Ràfols, el Quicu Ràfols.

Sí, és clar, érem amics, amics i col·legues de l’aventura que des de les dècades dels 70/80 del segle passat va emprendre la nostra generació. Ell va estar implicat, des de bon principi, en totes les activitats que s’emprenien per a alliberar-nos de l’opressiva i depriment dictadura franquista. I cal dir-ho, cal dir-ho i situar a cadascú en el seu lloc en la història, perquè, sovint, la modèstia i la senzillesa de persones com en Quicu, que ho feia tot amb la naturalitat que proporciona disposar d’un cap ben situat sobre les espatlles, fa que aquesta naturalitat, aquesta facilitat, es pretengui fer coincidir amb la trivialitat banal d’alguns presumptuosos titelles mediàtics. Recordo avui -aquest matí assolellat en què escric la nota- el Quicu dels exultants dies de complicitats de l’Assemblea Democràtica local, branca de l’Assemblea de Catalunya. Recordo, amb enyorament, el Quicu de la gestació de la Unió Vilanovina (l’Acord i el Coro). Recordo -per posar un exemple- com per a l’adquisició del local del carrer de l’Aigua, va estar-se setmanes senceres buidant el Boletin Oficial del Estado en cerca de possibles subvencions que ens ajudessin a la compra. I recordo, amb nostàlgia, com va arribar a trobar-ne una relacionada amb el Quinto Centenario del Descubrimiento de America, i com, gràcies a la seva saviesa, vam enginyar-nos-la per participar en aquella ajuda, i com ens en vam sortir. Així era en Quicu, a qui ploraré en silenci durant dies llarguíssims. Un amic savi i bonhomiós per a qui la saviesa era cosa natural. Sí, en Quicu -vull dir-ho- era l’amic de referència per a consultar-li les greus problemàtiques del nostre món, sobretot les d’índole economicista. En Quicu tenia una visió global i eminentment pràctica de les relacions humanes; sense apartar, però, la seva ideologia d’aquesta mirada pràctica.

Sí, avui, tot evocant el teu record no puc evitar un ofec, un nus a la gola. Un nus que trigarà molt a desfer-se, tant com duri la teva memòria. Una memòria que es resistirà a diluir-se, ho sé, perquè seran moltes les ocasions en què el teu record es farà present. Van ser, han estat, moltes les ocasions en què coincidirem, ocasions, situacions i coincidències de pensament, i aficions. Entre elles, segur, la bici. La pràctica d’aquest magnífic esport d’esforçats, el ciclisme, el teu esport preferit i un dels meus. La pràctica del ciclisme va reportar al Quicu una bona colla d’amics, de col·legues que avui també deuen estar afectats, que segur recordaran amb nostàlgia les teves pedalades i els teus coneixements de l’afer del pedal, sobre el qual també en Quicu va escriure i publicar.

Bé. Quicu, amic, si us plau, tu espera’m allà dalt, el més elevat dels colls de muntanya, on l’aire glaça els pensaments i mostra l’infinit fins on arriba la visió humana. Pots baixar de la bici, que jo vaig més a poc a poc, i mentre arribo -si en aquest port hi ha un xiringuito- pren-te el que et sembli, ja pagaré jo!

Arreveure, Quicu!

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!