Mirada indiscreta

Advertiment prou clar

Ferran Savall

Ferran Savall

Els que vam ser educats (o instruïts, o adoctrinats) sota el nacionalcatolicisme ens sabíem de memòria allò dels deu manaments, un compendi de bon comportament cristià imprescindible per estar en pau amb Deu i potser amb nosaltres mateixos i fer via cap el cel amb més facilitat. I, a més, els sabíem de memòria, era més com una lletania que sortia a la que algú els preguntava més que una consciència clara dels deures que comportaven. Els recitàvem com un lloro i per tant sabíem, que el no robar era el vuitè manament hi estava entre els setè No cometis adulteri, (manament reservat només a qui tenia la possibilitats de cometre’l i posar banyes a algú l’altre) i entre el novè que era un manament que tenia l’excepció en el món de la política: no acusis ningú falsament.

Però en el tema de robar hi ha també visions ben diverses, a vegades contradictòries així en la llengua del 25 % hi ha un refrany clar i evident: “Quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón”, per tat hi ha una certa justificació segons a qui es robi (en la llengua del 75 % Qui roba a un lladre, té deu anys de perdó o una versió més pròpia: Robar a lladres no és pecat) com també s’ha vist bé, amb simpatia personatges com Robin Hood i altres justiciers i guerrillers que robaven per distribuir entre el menys afavorits. Feien una mena de justícia popular i per tant sembla prou justificat.

De robatoris i lladres n’hi ha de moltes menes, des del lladregots de barri fins els coneguts com de guant blanc, aquells que els mou més l‘ambició, que no  necessiten res més del que tenen, que estafen i roben perquè senten un cert plaer i, potser, per sentir determinada sensació de superioritat i impunitat (altres parlen de robatori de coll blanc, fent referència a treballadors d’alt nivell o de determinats estatus) fins a la corrupció i entremig hi ha una àmplia gamma de possibilitats de furts i robatoris ben estructurats i planificats a entitats bancàries o altres empreses d’aquelles que especulen habitualment i fan molts diners. També hi ha qui acompanya els robatoris amb violència i això ja són paraules majors...

I ja se sap que: Más vale pedir que robar... com una manera de sensibilitzar i reclamar alguna ajuda que faci que no necessitis robar per poder viure amb uns mínims...

I sí, robar és lleig i sobretot quan es fa sense cap necessitat.

La demanda, advertiment o súplica que es pot llegir a la fotografia fa pensar que ja en més d’una ocasió algun amic del que no és seu ha agafat la flor i ha pirat.

El traurà la flor d’algun compromís?

Tindrà un guany important en una possible venda o col·locació del botí?

Li solventarà els neguits estètics que pugui tenir davant un muntatge floral?

Pura necessitat de quedar-se allò que no és seu?

Cleptomania vegetal? O, potser, tonteria habitual? Fer per fer.

Sigui com sigui el propietari/a ja potser esta fart d‘haver de renovar les ponseties ha optat per fer un advertiment.

Perquè després de l’advertiment hom sàpiga que si incompleix la demanda potser hi haurà conseqüències...

En fi que no cal apoderar-se d’allò que no és nostre sobretot quan hi ha un advertiment clar. No robar, siguis o no siguis seguidor dels deu manaments si almenys sigues respectuós amb aquesta propietat.....

I de flors al camp se’n poden collir moltes... i ningú us podrà dir que robeu...

I sempre podrem recordar la cançó de Llach

No somien passats
que el vent s’ha emportat.
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

No robar missatge clar, breu, però molt entenedor.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!