Existeixen els nens de la llegenda?

Segurament, i sense  ànim de prendre la feina als endevins, m’aventuro a dir que vosaltres tampoc.  

El passat dimecres 23 de març la comunitat educativa es bolcava als carrers de tot el país  en defensa de la immersió lingüística, i contra la imposició del 25% de castellà a les aules. L’endemà, el govern d’ERC i Junts pacta amb el PSC i els Comuns una modificació de la  Llei de Política Lingüística de 1998. Això que d’entrada hauria de ser una celebració, un  acord consensuat -del tot necessari- entre els quatre grans partits catalans sobre llengua  i ensenyament, és avui per mi una relliscada.  

Després de més de vint anys, si bé és cert que no es dilapida la immersió lingüística com  alguns han dit en titulars sensacionalistes, un govern de la Generalitat ha posat una  catifa vermella perquè el català deixi de ser l’única llengua vehicular a l’escola, amb una  proposta que incorpora el castellà com a “llengua d’aprenentatge” i en delega el seu ús  als projectes lingüístics de cada centre.  

La jugada es resumeix en el següent: els tribunals continuaran obligant a impartir el 25%  de classes en castellà, i el govern haurà obert les portes a fer-ne més si els centres així  ho valoren. Un despropòsit. Reconec que no m’agrada aquest acord, però estic  convençut que necessitem un gran consens al voltant de la llengua. No ens podem  permetre que el català sigui percebut com una llengua de part. 

No obstant, a raó de la lògica que es desprèn de la proposta de modificació, el projecte  lingüístic s’haurà d’adaptar a l’entorn de cada escola. Així, aquells entorns del país més  catalanoparlants haurien d’augmentar, més encara, les hores de castellà. En canvi,  aquells entorns del país més castellanoparlant haurien d’augmentar, les hores de català.  A parer meu, l’escola no ha d’actuar com a element de correcció, sinó de socialització i  aprenentatge, i en aquest cas de protecció i foment de la nostra llengua, avui  minoritzada. 

De debò els qui van imposar el castellà a mig món, avui la segona llengua del planeta,  ens volen fer creure que pateixen perquè els seus fills no el puguin aprendre a  Catalunya? De debò ens hem d’empassar la falsedat que un alumne de la Garrotxa o el  Berguedà desconeix el castellà perquè en el seu ús hi té un accent marcat? De debò que  ens trobem en un punt on voler viure plenament en català, a Catalunya, és un acte  esgotador i gairebé revolucionari?  

La realitat de tot plegat és que l’ús social del català fa passes de cranc, també en l’àmbit  educatiu. Tenir un Estat i uns Tribunals en contra, i una Administració pròpia que hi passa  de puntetes no són elements de gran ajuda, certament. El repte, que tenim els catalans  envers la nostra llengua, més enllà dels acords institucionals, és majúscul; perquè el  català se salva cada dia emprant-lo: a l’escola, al mercat, a la feina, amb la família, amb  els amics i també amb algú a qui acabes de conèixer. El català se’l salva amb l’ús i fent lo útil. 

Per cert, i abans no me n’oblidi, si al llarg de la lectura heu trobat algun nen dels de la  llegenda, d’aquells qui escolaritzats a Catalunya no saben castellà, si us plau, feu-m’ho  saber. De fet, d’existir, serien una espècie per catalogar.