Substitucions Insubstancials

Alguns pensen que abandonar les velles creences és un senyal d’evolució i d’altres que és una degeneració irreversible. Els primers proclamen els dogmes de la ciència amb orgull i seguretat; els segons es pregunten, com qui ja ha perdut la partida: on anirem a parar? Però ni els uns ni els altres saben veure que ni evolucionem ni degenerem, sinò que simplement substituïm.
endim a substituir les creences etèries per unes que són més de carn i ossos, més tangibles, encara que no les haguem tocat mai. Abans, per exemple, els reis (i no fa gaire un Caudillo) governaven per la gràcia de Déu; avui, en canvi, els governs manen perquè ho diu la gent. Sí, hi ha molta gent que, igual com no es creia allò de la Gracia de Dios, no es creu que el poble realment vulgui que mani qui mana. Però això són figues d’un altre paner.

En aquest mateix corrent de substitucions, n´hi ha una que a mi em sembla especialment remarcable, que és l’aparició d’una nova mitologia popular, més real i més versemblant que l’antiga: la de la premsa del cor. És una mitologia completa: la família reial, l’aristocràcia i les folklòriques formen els diferents estrats de déus que, com a la mitologia grega, de vegades baixen del cel i es barregen amb els mortals; d’aquestes barreges en poden sortir tota mena de semidéus. Però els déus antics no es barrejaven amb qualsevol mortal, sinò amb les dones més belles, que en la mitologia d’ara són models, mentre que les deesses solien triar els guerrers més valents i els lluitadors més ferotges, que ara són jugadors de futbol, d’handbol o, sobretot, toreros. La cocaïna, que enfarina el nou Olimp, ha esdevingut el nèctar dels déus d’avui. Això sí, en aquesta mitologia nostra no manquen figures inversemblants, i així com Medusa tenia serps per cabells, el Conde Lecquio té una barra de quart per membre. I hi ha qui s’ho creu, i hi ha qui no s’ho creu, que suposo que és el mateix que devia passar a l’antiga Grècia. Però no vull semblar un moralista; ja he dit abans que no crec pas que estiguem degenerant (per degenerats, els déus antics), però hi ha una cosa que sí que és realment trista i que potser és un senyal preocupant, que és que els narradors de la nova mitologia ja no són poetes com Homer o com Virgili, sinò periodistes cutres, paparazzis.

Ara bé, la tendència de les substitucions aquestes, en què el nou element és més tangible que el vell, no sempre s’acompleix, i un bon exemple d’això és el canvi de criteris de la llei del més fort. Aquesta llei, que, encara que algú ho negui, governa igual ara que fa deu mil anys, l’únic que ha fet és substituir els barems arcaics per a decidir qui és el més fort per uns de més subtils. Així doncs, el més fort ja no és aquell que té més força, no és ni tant sols el més viu, sinò que és aquell que millor se sap relacionar o aquell que millor sap fingir i enganyar. Avui dia el dèbil ja no és el coix, ni el cec, ni tant sols el beneit, sinò el tímid, el que no ha sabut adaptar-se a les regles tàcites de la societat, que molts cops són molt més opressores que qualsevol llei escrita. La tendència, doncs, és contrària a la que dèiem abans; en aquest cas s’ha passat de criteris estrictament físics a coses més borroses, més difícils de descriure.

Hem pogut veure, doncs, tres exemples de canvis aparentment radicals, però que no han canviat res en essència. Sembla que en aquest segle XX, que havia de ser tant revolucionari s’ha fet massa cas d’allò que diu Tancredi a Il gattopardo: que tot ha de canviar una mica per tal que tot continuï igual.

Àlex Cardona Masdeu