No tinguis por, que no fa res

L’altre dia tot passejant, un gos se’m va tirar al damunt.  

—No tinguis por, que no fa res!—em va dir el seu amo. 

—Doncs quasi que me’n vaig a terra. —Li vaig respondre. 

A la meva edat anar per terra, en el millor dels casos, vol dir passar pel mecànic a buscar un nou genoll.  

Estic farta dels gossos, ho sento. I m’agraden! Molt més que els gats! Però és que n’hi ha molts, massa i fan caca per tot arreu i alguns fan uns rius que enriute’n del  torrents de Sant Joan quan passa pel Canigó els dies de pluja. Crec que només hi ha una cosa més numerosa que les taules i les cadires que envaeixen aquesta ciutat i són els gossos.  

Tinc una amiga, la Maria Lluisa, que viu a París i sempre que em visita, diu el mateix: 

—Vilanova fa pudor de gos.  

El primer cop que ho va dir no la vaig acabar d’entendre, però crec que és una manera fina de dir que Vilanova fa pudor, i perdoneu l’expressió, pudor de caca. 

Quan passeges per la ciutat, sempre fa pudor de gos. Sí, sé que soc una mica malparlada però a la meva edat tant me fa dir caca, tifa, merda o palté. La ciutat està bruta, sempre ho ha estat, però lo d’ara, no té nom. 

Des que les famílies tenen gos en comptes de fills les caques s’han multiplicat. I no només a la ciutat. Si vas a passejar per l’Ortoll, només sents pudor de femtes. Una  pudor barreja de pinso, caca i orins. És curiós perquè això a Sitges no passa. Però no marxem de Vilanova. L’altre dia al pa, una senyora em va amenaçar perquè quan el seu gos em llepava les cames, el vaig apartar amb el peu, per dir ho finament. Primer el vaig apartar suaument i, quan em va tornar a llepar, el vaig intentar apartar una mica més fort, si és que una cama amb varius de tres fills i 80 anys pot tenir força. 

—Però què t’has pensat! —em va dir. 

—Què t’has pensat tu—li vaig respondre. 

Soc vella, però hi ha coses que no les deixo passar.  

Doncs aquella dona es va enfadar amb mi, em va escridassar i em volia pegar. 

Fa uns anys m’agradava anar a Sitges pels colls. Anar i tornar. Ara, pel camí que on abans hi havia muntanyes, hi ha xalets i piscines d’aquelles on l’aigua cau per la paret, grues que fan obres eternes a la via i gossos. Desenes de gossos que fan caca, et salten al damunt i et borden com si la muntanya que ja no és, fos seva. Fins i tot fan caca a les esparregueres! 

—Es que estamos en la montaña! —et recriminen.

—Si aquí no van sueltos, donde van a ir sueltos? 

—A veure si ara la culpable que els gossos se’m tirin al damunt seré jo. 

No ho sé, no ho veig clar tot això dels gossos. Els mateixos sorrals on juguen els petits s’hi pixen els gossos i s’hi refreguen el cul. La gespa on s’estiren als joves al Pirelli Mar és la mateixa gespa on fan caca centenars de gossos cada dia. No ho sé, tot és molt embolicat. 

La Rosita, la veïna del segon, té un gosset que li fa companyia i de vegades el sentim bordar, però el cas de la Rosita és diferent. El gos li fa companyia des que va morir el seu marit.  

Tinc una altra veïna, que viu paret per paret amb mi, que té un bulldog. Hi ha dies que el sento roncar tota la nit. Diuen que són gossos que no respiren gaire bé, com el meu Antoniu. Doncs la meva veïna, que porta taps per dormir d’aquells de color groc, surt amb una ampolla d’aigua i allà on se li escapa un pipí, ella hi tira un rajolí d’aigua i arreglat. És d’agrair. Però cal que es faci pipí a l’escala, i a l’entrada? A l’edifici també hi ha una parella jove que viu en un dels pisos més petits. Primer van tenir un gos “per entrenar-se”, em van dir. I ara tenen un segon. No vaig  acabar d’entendre si “entrenar-se” era un pas previ a tenir un fill o era un pas previ a tenir-ne dos. 

Crec que els estic agafant mania. Sí sí, als gossos i als propietaris. Al meu edifici som 22 veïns, dos nens i quatre gossos. Ho sento, però no ho entenc. Hi ha persones que dormen amb el gos al llit, gent que els fa petons amb llengua, gent que té gossos agressius… Jo ho he vist. Si t’agraden els gossos com pots tenir-los tancats a casa? Si t’agraden els ocells no els tindries mai en una gàbia, oi? Doncs això. 

L’altre dia vaig anar a comprar al JR de la platja i, en sortir, un gosset ridícul i esquifit, d’aquells que no aixequen un pam de terra, es devia espantar amb el soroll de la bossa de patates o ves a saber amb què, em va saltar al damunt i em va clavar les seves dentetes primes i afilades al genoll.  

—No ha estat res!—va dir-me la dona, que estava esmorzant amb una amiga en una terrassa del Passeig. 

No ha estat res, però va començar a sagnar i vaig acabar al Cap de Roquetes, que per sort està obert els diumenges. Vaig esperar una estona i em van posar el que pensava que era la vacuna de la ràbia, tot i que la ràbia només anava per dins, perquè em van dir que estava erradicada des del 1978 i que el que em punxaven, era la vacuna del tetanus.  

El meu vermut de diumenge es va convertir en un diumenge al CAP. Gràcies senyora.

O sigui que els vostres gossos, sí que fan coses: em llepen, m’espanten, fan caure de la bici els meus nets, m’han mossegat, fan caca per tot arreu i, a sobre, són infeliços tancats en pisos. No m’estranya que en aquest món que estem dibuixant no hi vulgueu portar nens, però llavors per què hi porteu gossos? 

I tornant a Sitges, és curiós que Sitges estigui tan net i Vilanova tan brut. A veure si resultarà que mirar d’ADN de les caques i perseguir els propietaris funciona? Perquè això de l’ADN de les caques de gos encara ho mireu? 

En fi, ja està. Per cert: heu vist que a Vilanova hi ha un home que té un gos que sembla un cavall? No m'imagino com deu fer les caques.