L’habitatge no es resol amb infantilisme

L’accés a l’habitatge és la major preocupació dels catalans, segons el darrer baròmetre del CEO. Perquè sí, és evident que tenim un problema. Ara bé, la gran pregunta és quin és l’origen i com l’abordem. La meva proposta revolucionària parteix de la premissa que hem de tractar els ciutadans com a adults i no infantilitzar un debat tan seriós.

Fer diagnòstics maniqueus, proposar solucions màgiques i competir per veure qui aconsegueix el titular més cridaner no em sembla un bon punt de partida. Hi ha iniciatives que semblen ben intencionades, però que només un reial decret mal redactat i ple de nyaps jurídics és capaç de suportar. Sé que és un repte, però de debò que les receptes simplistes basades en un drama personal tan sols alimenten expectatives fal·laces i posen el focus —no sé si per oportunisme o ignorància— en el lloc equivocat. M’explico, primer amb alguns exemples i després amb la meva hipòtesi.

El problema de l’habitatge l’ocasionen els mal anomenats ‘fons voltor’ i s’acabaria evitant l’especulació? El darrer informe del Banc d’Espanya indica que prop del 90% del parc d’habitatges en lloguer residencial és a mans de particulars. També, que la propietat es troba molt atomitzada i no hi ha risc de concentració, a escala estatal. Per tant, la capacitat de condicionar el mercat per part dels fons d’inversió no és la que pretén vendre certa esquerra populista.

El problema de l’habitatge se soluciona expropiant pisos buits perquè esdevinguin lloguer social? A Catalunya, segons dades de l’IDESCAT, hi ha 25.443 pisos buits. El dèficit d’habitatge HPO i privat al nostre país se situa al voltant dels 175.000, a hores d’ara. Per no parlar del cost d’expropiar, sobre el qual recomano entusiastament la lectura de la Llei d’Expropiació Forçosa. Aleshores, voleu dir que el problema no és la manca d’inversió i les dificultats de construcció? Veiem-ho en xifres.

Per un cantó, el govern de coalició progressista, capitanejat per Pedro Sánchez des de fa 8 anys, inverteix 34€ per habitant en protecció social a l’habitatge. La mitjana europea se situa en 161€, havent-hi països com Irlanda o Dinamarca on se n’inverteixen 335 i 319, respectivament. Per l’altre, fins el 30% del cost d’un habitatge són impostos.

El problema de l’habitatge s’acaba amb els desnonaments a persones vulnerables i obligant els propietaris a indemnitzar els llogaters que no vulguin renovar un contracte? Aquí la resposta us la donaré en forma de pregunta. D’una banda, quin propietari voldrà llogar un pis a una persona amb fills, sou baix o una discapacitat, sabent que si no li paguen la mensualitat no els podrà fer fora, perquè l’Estat ha decidit que són vulnerables? De l’altra, quin propietari voldrà llogar un pis sabent que si en vol disposar haurà d’indemnitzar amb fins a 12 mesos al llogater?

Estava convençut que la Constitució atorgava als poders públics —i no als particulars— la responsabilitat de garantir el dret a l’habitatge i no permetia abolir, de facto, la propietat privada. En tot cas, l’efecte és conegut per tots: menys pisos en el mercat del lloguer i la caiguda en picat de l’oferta. En parlava fa uns mesos, quan vaig escriure que “Les matemàtiques no casen amb la regulació dels lloguers.”

A tot això, us deveu estar preguntant que si el problema no són ni els especuladors malignes, ni els malvats propietaris, on rau la principal dificultat per abordar el drama de la manca d’habitatge? A risc de desaprovació, m’aventuraré amb una hipòtesi basada en dos elements: la demanda d’habitatge es dispara fruit de l’augment desorbitat de la població i els canvis en les estructures familiars.

El primer element. L’IDESCAT feia públic, recentment, que el 45% de les persones nascudes a l’estranger que resideixen a Catalunya hi ha arribat a partir de l’any 2020. Dit d’una altra manera, gairebé una de cada dues persones nascudes a l’estranger que avui viu a Catalunya ha arribat durant els darrers cinc anys.

Això té una conseqüència molt senzilla. Més població implica més necessitat d’habitatge. I si aquesta població augmenta a un ritme especialment intens en períodes molt curts, l’oferta d’habitatge ha de ser capaç de créixer al mateix ritme. No cal buscar-hi gaire més misteri.

De fet, les dades del mercat del lloguer ajuden a entendre la magnitud del fenomen. L’any 2016 hi havia a Catalunya al voltant d’1,6 milions de llogaters, xifra que va enfilar-se fins els 2,3 milions el 2025. És a dir, en menys d’una dècada s’hi han incorporat més de 700.000 persones. I, aproximadament, el 85% d’aquest augment correspon a persones estrangeres.

Defugir aquesta realitat no ens fa ni més humans ni menys solidaris, sinó més ignorants. Si augmenta ràpidament el nombre de persones que viuen en un territori, augmenta també la quantitat d’habitatges que necessitem. I construir habitatges no és un procés que es pugui accelerar al mateix ritme que creix la població.

El segon element. Aquí hi ha una qüestió encara més interessant, ja que no cal que augmenti la població perquè augmenti la demanda d’habitatge. N’hi ha prou que canviï la manera com vivim.

Imaginem-nos que no hi hagués cap augment de la població estrangera. Tot i això, continuaria existint una pressió addicional sobre la demanda perquè les llars són cada vegada més petites. Vivim més sols, tenim menys fills per llar i, en conseqüència, necessitem més habitatges per allotjar el mateix nombre de persones.

L’economista Carme Trilla explica que, en l’àmbit estatal, en el que portem de segle XXI hem crescut en 6,3 milions de llars. Però el més revelador és saber d’on surt bona part d’aquest creixement. 4 milions d’aquestes noves llars s’expliquen perquè hem passat de viure 2,9 persones per habitatge a 2,5 persones per habitatge.

Per tant, tenim dues pressions que actuen alhora. D’una banda, hi ha més persones que necessiten un lloc on viure. De l’altra, aquestes persones es distribueixen en llars cada vegada més petites. Més població i menys persones per llar és la combinació perfecta perquè la demanda d’habitatge creixi exponencialment.

I aquí és on, probablement, hauríem de començar a discutir el problema de debò. Si la demanda creix per aquestes dues vies, la pregunta no hauria de ser només qui té la culpa, sinó quants habitatges necessitem, on els necessitem i per què no som capaços de construir-los al ritme que els necessitem.

Tots tenim clar que l’accés a l’habitatge és un problema al qual donar resposta. El que no sembla tan clar és que, per resoldre’l, primer cal entendre’l. I perquè la societat el pugui entendre cal elevar el nivell dels debats i deixar de tractar els ciutadans com a criatures, fent-los creure que els problemes complexos tenen solucions simples.

La demografia importa. La mida de les llars importa. La capacitat de construir importa. La inversió pública importa. I també importen les decisions reguladores que condicionen l’oferta.