Ned Flanders

Els llums de neó del motel es reflexen a la cara i les ulleres del bo d’en Ned Flanders. Als dits grocs i grassonets té una punta de cigarreta que fumeja a poc a poc dins la cambra. Al seu darrere, la Lisa està asseguda al llit. Un llençol cobreix a mitges la nuesa groga del seu cos de nena. En Flanders es mira sense dir res els cotxes que passen a tota velocitat per la carretera interestatal. La Lisa va fent glopades malenconioses del coll d’una ampolla de Jack Daniels. De sobte els ulls miops del bo d’en Flanders es troben amb el reflex en el vidre brut de la finestra del ullets rodons i estabornits per la beguda de la petita Lisa. Tota la vida se’ls encongeix fins encabir-se dins d’aquest instant. El present, el passat i el futur. Tot s’inscriu dins el cabdell desoxirribonucleic de la matinada suada. Els anys d’aprenentatge, la primera feina, el matrimoni, la incursió llefiscosa del tedi, els fills i, a la fi, el descobriment sobtat de que ni la feina ni la família poden prometre res més que una decadència resignada i sense ensurts. I també l’embrió del que els espera: la vellesa d’en Flanders, les cuades finals de la malenconia i els esforços per amagar la vida secreta, aquest doble fons on es concentren els darrers vestigis del desig. I la partença de la Lisa, lluny del petit Springfield, envers un futur més lluminós de grans ciutats, doctorats cum laude, seminaris acadèmics i un càrrec com a alta funcionària que els pares contemplaran amb llàgrimes i amb el somriure beatífic que dóna la ignorància irremeiable. Un futur on Flanders no serà res més que una aventura a oblidar, excitant només durant les dues o tres setmanes que va trigar en exhaurir-se la curiositat de la nena. Tot queda exposat sota la llum reveladora del neó. El passat contra el futur. La punta de la cigarreta en els dits grocs. En Ned Flanders.

“La subversió és un tipus de violència reservada per als forts. A la resta dels mortals només ens queda la perversió”.
Michel Foucault

En Homer Simpson i en Ned Flanders es troben dins un vell Ford aparcat sota una farola. En Flanders ha d’evitar que el vegin al bar d’en Moe perquè la notícia podria arribar fins a la dona o els amics de l’església. El bar d’en Moe resta per a aquelles matinades febrils en què les drogues han anihilat qualsevol resta de precaució. Flanders examina el carrer amb els ulls miops abans d’obrir la porta del cotxe i asseure’s al seient del passatger. Homer està assegut davant del volant, bevent d’una llauna gran de Bud i escoltant una cassette antiga d’en Pete Seger. En Flanders és rebut amb un rot i un somriure estabornit:
—Hola, Flanders.
—Hola, Homie.
Homer li dóna un sobre marró. Flanders l’agafa amb la mà tremolosa i una ganyota febril.
—I són tan bones com vas dir-me?
—Són millors. Les he fet a la banyera.
—Oh! –en Flanders obre el sobre i es mira amb reverència les fotos que hi ha dins–. Et recompensaré, Homie!
Flanders posa la mà grassoneta i groga a l’entrecuix d’en Homer. En Homer sospira i es deja grapejar el paquet calent.
—Me l’has de portar –li xiuxiueja Flanders a l’oïda.
—No, això no... –fa en Homer.
I la matinada de Springfield s’omple d’una cadència rítmica i murmurejant.

“La subversió és una regressió abismal. Quan subvertim alguna cosa, la transformem en un suplement de la mateixa subversió. D’aquesta manera es converteix en objecte d’una nova subversió. I així successivament. Fins a l’infinit”.
Jacques Derrida

En Bart Simpson travessa el menjador pel darrera del sofà on té la família embadalida davant de la televisió. La lluentor estroboscòpica de l’aparell es reflexa en el color groc de les cares. En Bart baixa les escales fins el garatge. Fa una ullada per assegurar-se de que no l’han vist i tanca la porta al seu darrere. Llavors mou unes caixes que resten col·locades estratègicament a sobre d’una taula i troba el que venia buscant: la caixa allargassada i plana d’un pijama comprat a Sears. Amb les mans tremoloses per l’excitació, s’emporta la caixa a un racó que hi ha entre el cotxe i la paret. Treu la tapa i la deixa al terra. A dins hi ha mitja dotzena de revistes de fulls lluents. Es mira uns minuts les fotografies, que ensenyen tota mena d’homes musculosos masturbant-se i homes musculosos practicant fel·lacions. El tresor més valuós del pare. Tot i que és massa jove per entendre com va el sexe, en Bart sap que el seu destí és acabar sent com el pare. Que quan passa el temps les entremaliadures dels nens s’enretiren perquè arribin altres coses. No treu cap resistir-se. Sap les coses que fa el pare amb el veí quan van a pescar els diumenges. De vegades, quan la família dorm, s’ha atrevit a sortir per la finestra i ha baixat agafant-se a la canonada de la paret, i tot només per mirar-se des de lluny, amagat al darrere d’un contenidor d’escombraries, l’efígie esgavellada i fascinant del bar d’en Moe. Tota la nit se senten rialles al pis de dalt, barrejades amb crits i unes exclamacions estranyes que en Bart encara no pot desxifrar. Però ara, mentre observa els cossos musculosos de les revistes, sap que les desxifrarà molt aviat. Una descàrrega d’excitació li baixa per la pelvis. S’obre la cremallera dels pantalons curts.

“La subversió és una funció productiva del que anomenem màquina desitjant. El problema és que allò desitjat és un flux germinal on no treu cap buscar persones ni funcions discernibles com pare, mare, fill, germana, etcètera, perquè aquests noms només designen variacions intensives sobre el cos determinat com a germen”.
Gilles Deleuze i Fèlix Guattari

En Homer recorre amb la mà gruixuda i plena de durícies el pit nu i sorprenentment suau del seu amant pakistanès. Estan tots dos ajaguts al terra de la rebotiga del drugstore de l’Apu, enmig de caixes de cervesa i pots de Pringles. En Homer té els pantalons rebregats al terra i embolicats amb la camisa de l’altre. Ha tingut molts amants en la vida però cap no l’excitava com l’Apu, fins a l’extrem de fer-li oblidar totes les precaucions. Homer li mira amb devoció el cos. L’encisen aquells llavis foscos i carnosos. L’encisa el bigoti i el cabell greixós. Però el que més li agrada de l’Apu és la pell. No la té groga com la gent de Springfield. La té d’un color marró saludable i li fa una pudor suau a suor i a cigarretes asiàtiques. A l’altre costat de la cortina que els separa de la botiga, les dues cunyades d’en Homer colpegen el taulell amb fúria.

“La subversió és allò pel que hem treballat tota la vida. La subversió no ha de ser un mitjà, sinó un fi en si mateixa. Només d’aquesta manera podem fer que la Revolució no s’aturi”.
Daniel Cohn-Bendit

En Ned Flanders està assegut tranquil·lament al retomb del riu on s’ajunta amb en Homer tots els diumenges i de sobte sent el xivarri familiar de les rodes del vell Ford del seu veí. El cotxe sorgeix en mig d’un núvol de terra i s’atura després de colpejar dos o tres arbres amb En Flanders deixa la canya a un costat, es posa dret i camina a poc a poc fins el cotxe. A mida que s’apropa sent els acords familiar de la música d’en Seger que el seu veí s’escolta sempre quan condueix. Durant un moment, mentre veu com el Homer dóna un cop de cap al sostre del cotxe i surt balandrim-balandram al ritme de la guitarra del Seger, se li acut que aquesta imatge trontollant i fastigosa representa el desastre llangorós, panxarrut i silenciós de tota una generació. La generació que havia de canviar el món. Homer s’acaba una llauna de Budweiser i la llença contra un arbre. Fa un rot i es mira en Flanders amb una cara on es barregen el mal humor, el cansament i un desig àvid.
—Me l’has portada? –Flanders no evitar un matís llefiscós a la veu.
En Homer no diu res. Flanders esguarda per la finestra del darrera del cotxe. Tot i que el vidre està molt brut, veu el cosset reptant de la petita Maggie amb la pipa de sempre i la pell del to més pur i saludable del groc que hom pugui imaginar.
—Oh, Homie –diu Flanders amb la veu trencada–. Aquesta vegada et donaré molt, molt més. Et recompensaré amb escreix!
Homer contesta sense mirar, amb la vista perduda en algun lloc del riu escanyolit:
—Vull que m’ho facis molt ràpid –gruny–. Fes-me mal.

*Xavier Calvo és escriptor, traductor i crític literari del suplement ‘Babelia’ d’El País