Músiques amb el temps en contra

Al concert de Musafir (els rodamons) anàvem una mica previnguts: l'Índia és un univers de mil races i cultures, i no podia ser, pensàvem, que tots els seus músics toquin el sitar o interpretin interminables ragas. Teníem curiositat per saber, doncs, què és el que toquen en una regió com el Rajasthan, al nord de l'Índia -d'on prové el grup- i si el parentiu de la seva gent amb els nostres gitanos -que sembla que també vénen d'allà- ens faria trobar familiars unes músiques que, de fet, es toquen a milers de quilòmetres del barri de la Mina.

La proposta de Musafir a Vilanova ens va resultar francament exòtica, en el millor sentit de la paraula; potser no tant com la que ens podria venir de Bali -la cosa hindú, des de Ravi Shankar, ja gaudeix de certa predicació a Occident- però sí com per no saber ben bé com posar-nos-hi, asseguts a la plaça de la Vila, escoltant les seves cançons. Perquè ja em direu quina connexió musical pot haver-hi entre un oient d'aquí, que ha crescut escoltant singles de tres minuts i cançons de set notes, amb un del Rajastán, l'oïda del qual en percep moltes més i a qui una peça tan curta li resultaria una broma. Amb els Musafir no vam sentir ni fugues, ni contrapunts, però ens vam exposar a la voluptuositat d'una música hipnòtica i a la melodiositat, inabastable, dels cants d'Orient; però també als ulls que se't claven com agulles, a la visió sumptuosa de les sedes de colors, dels brodats o dels mil platerets lligats als peus i als braços d'una ballarina que toca, i dansa, sense moure's de terra, a la visió alienígena d'instruments com el kartal, el sarangi, el dholak... Si et deixaves portar per la deformació professional, et fixaves en les polirrítmies del que tocava la tabla, sempre diferents, sempre sofisticades, retant la imaginació del millor bateria de jazz; o percibies un no sé què de buleria en els acords de l'harmonium, un enginy que a voltes semblava un acordió, a voltes un teclat.

Ho confesso: m'agrada el nostre fimpeté. M'agrada enguany, perquè les propostes son diverses, equilibrades i totes ben interessants i perquè, de fa molts anys, m'obliga a entendre nous codis artístics que en realitat són també socials, polítics, religiosos, lingüístics. Amb el fimpeté assiteixo, doncs, a quelcom més que a un festival de música: visito un mostrari de costums que qüestionen les meves convencions. Les ètiques i les estètiques. Segur que tot plegat és bo contra l'Alzheimer: el de les neurones, i també el de les societats que, com la nostra, parlen de respectar la diversitat de creences, ètnies o ecosistemes però ho fan amb la plantilla mental del Mc Donalds, les pel·lícules Disney o la darrera cansión del verano.



ORDI T. ARTIGAS