Francesc Badia |
29-04-2003 20:34
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
L'altre dia, per motius familiars, vaig tenir que anar a Manresa. Per pur masoquisme, vaig fer el viatge d'anada i de tornada en tren. En quin, direu? En aquest cas, podem escollir! Amb la RENFE.
Doncs bé. Em podeu creure si us dic que les úniques estacions amb un mínim de presència de tot el recorregut eren les de Sabadell, Terrassa i la pròpia Manresa. La resta no sé com qualificar-la. A l'abandonament total dels edificis i a la manca d'informació al viatger (vaig tenir que assabentar-me del nom d'una de les estacions, de reüll, llegint el rètol en un mosaic de ja fa dos segles) tenim que sumari la moda de llogar, no sé per part de qui, els edificis per muntar-hi bars. És a dir, que allà on es venien bitllets, ara s'hi fan entrepans de truita...
No us estic parlant de la línia de Vic a Puigcerdà, ni de la línia de La Pobla, ni tampoc de la de La Plana de Picamoixons o la de Valls a Barcelona, Talgo de Madrid inclòs. Però, en tot cas, si que us parlo de RENFE.
No se'ls cau la cara de vergonya, estimats lectors, perquè, senzillament, no en tenen. I no en tenen, perquè mai, absolutament mai, els hem deixat avergonyits. Han fet el que han volgut i, a nosaltres, no ens han deixat fer res. A mi si que, com afeccionat als trens, a més de ciutadà, en cau la cara de vergonya.
Quan torni a Manresa, no aniré amb RENFE. Tot i que em tocarà anar per una altra via. Potser i això, si que s'ha convertit en una llegenda. La del, encara no toca...
No us desperta la curiositat?
(c) Francesc Badia 2003.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
