L’amor o la recerca de la bellesa

D’entrada, al títol de la novel·la Althaia trobem un nom amb doble ressò: la llegenda de la mitològica Althaia, i la vila alacantina d’Altea, el lloc on Juli Capilla situa una història d’amor bella i dramàtica, única i arquetípica perquè únics són sempre els amants que encarnen històries universals d’amor, i que en la narració de Juli Capilla podem trobar precedents en les tragèdies de les gregues Althaia i Dafne, o en la medieval Eloisa, la història malaurada de la qual revela el goig i el drama d’una passió amorosa que arriba fins a l’amor impossible d’Ana Ozores, la Regenta de Leopoldo Alas Clarín, o l’amor desgraciat d’Aloma, la protagonista de la novel·la homònima  de Mercè Rodoreda.

Tot el que toca l’amor es torna bell, l’amor embelleix, veiem bell a qui s’estima. L’amor és una forma de bellesa, o ho pretén ser des del moment en què, i només és un exemple, hi prenen paper destacat les aspiracions amoroses dels trobadors amb la pràctica de l’amor cortès que té el seu precedent en el bíblic Cant dels Cants. Amor, doncs, educat, emmotllat per l’amor de les arts poètiques, amor transfigurat per la bellesa treballada com una peça d’orfebreria. Amor sublimat, exalçat, que, això no obstant, no renuncia a la carnalitat, ja que es tracta d’espiritualitzar la matèria.

Amb un gavadal de referències cultes, tots aquests valors són exposats a la novel·la Althaia, de Juli Capilla, mitjançant els camins que dibuixen la relació amorosa que sorgeix com llum en la fosca entre els dos personatges principals de la narració, actors d’un relat en el que es busca la bellesa a través de la pràctica de l’art, en aquest cas l’escultura per part del protagonista i l’escriptura i la música per part de la protagonista. Recerca de la bellesa estètica, artística, que conflueix en l’amor també com una art de la qual els protagonistes gaudiran ben poc, ja que els amants són adúlters, i aquest fet pesarà en el desenllaç de la història. Amor sublim i amor desgraciat al mateix temps, si bé és un amor prou intens i transformador de la personalitat, de manera que, com a conseqüència, posa una llum extraordinària a la vida ordinària. I és que, sens dubte, i per elevació, l’art, la bellesa que persegueix, atorga una dimensió transcendent a l’experiència humana.

A través del relat d’una història d’amor arquetípica situada en els nostres dies a Altea, la bonica població turística de la Marina Baixa valenciana, Juli Capilla reflexiona sobre la relació natura/cultura, sobre la recerca de la perfecció i els seus límits, així com medita en veu alta –en veu escrita- sobre l’efímer i el que es vol etern: «Transcendir la mort, retardar-la artísticament i idíl·lica, menar-la cap a una finitud més llunyana, una mena de vida més duradora a través del segles, com les estàtues i les pintures antigues».

Vida duradora també ho pretén ser l’escriptura en general, i a Althaia, de Juli Capilla, en particular, quan l’autor es proposa de fixar a través de la literatura la construcció de l’amor com a camí cap a la bellesa, una forma d’art que en la seva aspiració a l’excel·lència vol aproximar-se a la immortalitat. O, si es vol dir d’una altra manera, al que ens sobrepassa com a éssers humans periples. No en va es diu que l’amor és més fort que la mort, com queda reflectit en la memòria d’aquells que ens van estimar i que hem estimat.