Política municipal

Pirelli Mar o l'etern destí de Vilanova

El Bosquet de Baix a Mar en una imatge aèria. Google Earth

El Bosquet de Baix a Mar en una imatge aèria. Google Earth

L'execució de la sentència del "Bosquet" que representarà una despesa d'un milió cent vuitanta mil euros, és el final d'un capítol dins la història encara no acabada de Pirelli Mar. No tot va bé sempre. La presa de decisions porta implícit el risc d'error i ara, sabent el resultat, seria deslleial criticar decisions preses l'any 2001. La crònica detallada del "Bosquet" es pot llegir a molts articles d'eixdiari i no cal repetir-la. Només destacaré un apartat que crec que mereix més atenció 

Quan es va començar intuir la magnitud de la indemnització pel "Bosquet", el regidor Giribet va aconseguir un acord amb la propietat per tancar el litigi sense costos per a les arques municipals. Era un moment, recordem-ho, en què l'ajuntament estava econòmicament ofegat pels deutes contrets pels mandats anteriors de Joan Ignasi Elena. Uns deutes que han ofegat les possibilitats de desenvolupar inversions durant tres legislatures. 

En Joan Ignasi Elena és un personatge. Cadascú tindrà els seus motius, però a mi el que em va fer arribar a la conclusió que és una persona molt pagada d'ella mateixa va ser el ple municipal a finals de 2013 on, amb un atac de banyes que ocupava tots els seus mecanismes d'expressió no verbal, va tombar la proposta del regidor Giribet condemnant l'ajuntament a pagar unes indemnitzacions que la propietat, per demanar que no quedi, aleshores fixava en molts milions d'euros. 

El Bosquet és un capítol d'una història molt més grossa: Pirelli Mar. Ben aviat començarem a veure que vol dir exactament edificar mil tres-cents pisos sobre deu hectàrees. També seria fàcil criticar ara els efectes negatius d'una decisió que al seu moment estava molt condicionada per un dogma indiscutible: "Costés el que costés, el Pirelli no podia sortir del municipi". Un dogma que va fer que totes les concessions fossin suportables i compartides. 

El que no es pot incloure dins la categoria d'errors propis del context i del moment ha estat la comunió d'interessos que ha acabat deixant el projecte sense participació d'empreses vilanovines. 

Pirelli Mar sempre ha estat concebut com un únic gran projecte encaixat dins d'un model on els grans projectes són la manera de mantenir les grans estructures centralitzades (empreses públiques, privades i administracions) necessàries per a generar prou ecosistema per a mantenir grans partits. 

Quan l'economia és local i distribuïda, el poder polític, si és demòcrata, també queda distribuït i els grans partits monolítics ho tenen més fotut. A Vilanova li convenen projectes de la seva dimensió, a l'abast de les empreses locals, i no aquest model d'obediència jacobina a un estat centralitzat que considera la perifèria com a simple proveïdora submisa de recursos. Un paper trist reblat amb un dèficit fiscal abusiu i un humiliant i constant incompliment de les inversions pactades. 

Dit i fet, la participació local en la construcció dels mil tres-cents pisos de Pirelli Mar és per a fer riure. Aquesta és la conclusió. Un model econòmic i territorial que troba en ciutats com Vilanova un bon lloc on fer bullir l'olla, extreure els beneficis i marxar deixant hi les externalitats i els problemes mal resolts. 

Dins el partit estàtic, aquell on qui es mou no surt a la foto, tots aquests anys, massa gent ha brindat aquest model sabent que no ens convenia. 

Conrad Rovira, president de la gestora del PDeCAT a Vilanova.

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local