Sentència

Llum als ulls i força al braç

Joaquim Macià. Eix

Joaquim Macià. Eix

El 13 de març de 2017 vaig haver de presentar la dimissió de tots els càrrecs que tenia tant a l’Ajuntament de Cubelles com al Consell Comarcal del Garraf com a conseqüència d’unes suposades manifestacions de la funcionària Núria F.A. a la regidoria de recursos humans el 3 de març, atribuint-me una sèrie de fets considerats d’assetjament sexual. El dia 6 la mateixa funcionària va aclarir que no estava d’acord amb el contingut del què s’havia escrit, havent solucionat el tema en família (segons consta a l’expedient de l’Ajuntament i al Jutjat), i donat que no havia signat res, se’n va desdir. Per raons desconegudes l’Ajuntament amb la seva alcaldessa al front van decidir continuar, comunicant-me amb ets i uts les gravíssimes i falses acusacions contra meu. Val a dir que jo no he estat mai denunciat ni a la policia ni al jutjat, ans el contrari he estat jo el querellant en tots els procediments.

Vaig tenir clar des del primer moment que si no feia un pas enrere, no al costat, d’una manera o d’una altra la falsa notícia esclataria en uns dies, arrasant-me a mi i el meu entorn, no només a nivell personal i polític sinó a nivell professional i sobretot familiar. Aniquilació o mort civil.

La dimissió es va produir tan per les fortes pressions rebudes com per l’afany de protegir la meva família del focus mediàtic, donat que era representant d’un partit independentista i a les portes de l’1 d’octubre, motiu pel qual era conscient de ser una presa fàcil pels mitjans informatius estatals què s’acarnissaven amb qualsevol personatge públic que fos notícia negativa, i en el meu cas, era fàcil ensumar sang donada la gravetat dels fets.

És per això que no vaig dir tots els motius de la dimissió. Només la vaig motivar per raons de salut, que també eren certes donades les circumstàncies, seguint els consells del partit (en contra el meu dèbil criteri del moment de judicialitzar el tema), a canvi d’un suport que no va arribar mai.

Al cap d’un mes fora de tota activitat política, i mentre estava a Porto per passar la Setmana Santa, el dia 11 d’abril dilluns la Vanguàrdia Digital, en un article signat per Quico Sallés, publica la notícia basada, com es va demostrar més endavant, en una diligència administrativa filtrada interessadament, en la què soc acusat de tan escabrosos fets, amb l’afegit que diverses funcionàries s’havien animat a denunciar-me per fets similars.

A les vuit del matí (nou a Espanya) el telèfon bullia. Mig poble sabia que jo era a Portugal. Dit d’una altra manera, estava indefens, i la notícia va córrer com la pólvora per tots els mitjans audiovisuals i escrits de Catalunya, en especial de la comarca. I com no, es va engegar la maquinaria de Facebook per trinxar-me, reclamant una immediata explicació impossible de donar de manera immediata.

No van calcular que vaig anar en vehicle i no en avió amb vol tancat. Dilluns mateix varem fer maletes i l’endemà dimarts vaig donar roda de premsa a peu dret a la plaça del mercat, ja que el titular del indret on s’havia de celebrar fou amenaçat per a que l’espai cedit no se’m deixés. Allà vaig anunciar que tot era mentida, i que demandaria a tots els implicats en la trama, i que anirien caient un per un.

La primera la funcionària, la qual en judici celebrat al Jutjat Penal 1 de Vilanova i la Geltrú el 10 de gener de 2020 per delictes d’injúria i calumnia, no només va negar haver dit el contingut de la diligència de l’Ajuntament, emparant-se en què tampoc ho havia signat, sinó que va arribar a dir que jo era el millor regidor que havia tingut mai.

El cas no és que fou absolta, sinó el fet de que negués tots els delictes dels que suposadament en va ser víctima, i que algú em va voler atribuir.

Els segon han estat recentment. Tant la Vanguàrdia Digital com el periodista Quico Sallés, han estat condemnats en Sentència 116/2022 de data 26 d’abril d’enguany del Jutjat de Primera Instància 11 de Barcelona per emetre una informació difamadora que va atemptar i atempta contra el meu honor proclamant que la informació no és veraç, considerant que el periodista no va contrastar la notícia ni va fer cap esforç en fer-ho, i que si ho hagués fet hauria comprovat tot el dit amb l’escrit de la defensa de la funcionaria Núria F.A.

Que altres funcionàries s’havien animat a denunciar fets similars, s’ha acreditat també ser fals, augmentant així el desprestigi cap a la meva persona en presentar-ho com fets no aïllats, sinó  que transcorregut un mes des dels fets fins la publicació tenia temps de fer bé la seva feina i informar de tot el que havia succeït.

Dos de tres. Ara queda un tercer procediment del que ja se’n tindrà notícia quan toqui i que confio serà aviat. Arribaré fins el final tal i com vaig dir fa cinc anys. El cercle es va tancant. El mal ja està fet, però van voler enterrar un mort que encara respirava, i que amb el boca a boca de la família sobretot, i de la gent que va confiar i confia, s’ha anat posant dempeus per caminar entre ells amb la cara ben alta, mentre algú altra haurà d’abaixar el cap incapaç d’aguantar-me la mirada.

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local