Hijos de la fábula

De nou Fernando Aramburu ens situa al País Basc. Recordem que una de les seves grans novel·les i que va constituir un notable èxit va ser Pàtria, una novel·la sobre el conflicte al País Basc en que es constatava com de difícil és oblidar el dolor viscut però que també deixa clar la necessitat de trobar espais de perdó, concòrdia, restauració de les relacions, reconeixement de les víctimes i esperança de futur.

Pàtria va recollir unes magnífiques crítiques, posava damunt la taula les conseqüències del conflicte i de com la convivència es trencava al País Basc.

Ara retorna al tema d’Eta però ho fa amb una narració que porta a l’absurd, el desig de dos joves en convertir-se en militants de la banda armada just quan aquesta organització es disol. En alguns  moments ratlla l’esperpent. Amb Hijos de la Fábula completa al trilogia sobre “Gentes Vascas” junt amb Los Peces de la Amargura i Años lentos. El llibre constitueix una visió desproveïda de tota l’èpica amb que s’han volgut embolcallar les accions d’Eta i destaca la seva capacitat per descriure situacions que recorden més un vodevil que una consideració de la lluita armada.

Un retrat carregat de mordacitat sobre els militants que buscaven l’enfrontament armat.

Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959) és autor dels llibres de contes Els peixos de l'amargor (2006, XI Premi Mario Vargas Llosa NH, IV Premi Dulce Chacón i Premi Reial Acadèmia Espanyola 2008) i El vigilant del fiord (2011), de les obres de no ficció Autoretrat sense mi (2018), Vetes profundes (2019) i Utilitat de les desgràcies (2020), així com de les novel·les Focs amb llimona (1996), Els ulls buits (2000, Premi Euskadi), Bami sense ombra (2005), La gran Marivián (2013), El trompetista de l'Utopia (2003), Viatge amb Clara per Alemanya (2010), Anys lents (2012, VII Premi Tusquets Editors de Novel·la i Premi dels Llibreters de Madrid), Àvides pretensions (Premi Biblioteca Breu 2014) i Pàtria (2016, Premi Nacional de Narrativa, Premi de la Crítica, Premi Euskadi, Premi Francisco Umbral, Premi Dulce Chacón, Premi arquebisbe Joan de Sant Climent, Premi Strega Europeu, Premi Lampedusa, Premi Atenes ...), l'últim gran fenomen literari, traduïda a 34 llengües i convertida en una prestigiosa sèrie per Aitor Gabilondo per HBO. Cinc anys després, Els falciots, àcida i entendridora, és la seva nova obra mestra, una novel·la que el confirma com un dels millors escriptors europeus. És llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Saragossa i des de 1985 resideix en Lippstadt, localitat alemanya on treballa com a professor d'espanyol. No obstant això, la distància geogràfica no és obstacle perquè Aramburu tingui una creixent presència en els mitjans espanyols, amb habituals col·laboracions en diaris i revistes. Està considerat ja com un dels narradors més destacats de la seva generació. Ha obtingut, a més, el Premio Euskadi, el Premio Mario Vargas Llosa, el Premio Real Academia Española, el Premio Tusquets Editores de Novela y el Premio Biblioteca Breve.

La novel·la Hijos de la fábula segueix les vicissituds de dos joves bascos, l’Asier i El Joseba que han decidit enrolar-se a ETA per lluitar pel seu país. Passen a la zona francesa del País Basc, viuen mig d’amagat i amb precaucions en una granja a l’espera de ser cridats per començar el seu entrenament en la lluita armada. Allà  mig conviuen amb una parella de pagesos, que els encarreguen de tant en tant alguna feina. Ells no s’hi senten còmodes han passat la frontera per acabar essent uns “gudaris” al servei de la causa i  estan netejant la merda de les gallines o ajudant a tallar l’herba dels voltants de la granja.

Però les desgràcies per ells augmenten en el moment en que mig entenen per la televisió que ETA ha deposat les armes.

No s’ho poden creure.

Tota la seva raó de viure se’n va en orris.

A partir d’aquí l’Asier i el Joseba primer desconcertats i decebuts creuen que el seu destí ha de ser crear un nou moviment d’alliberament d’Euskadi, el primer debat ja és el nom i quan el tenen amb gran satisfacció afirmen que: “Ja estem operatius, camí d'Euskal Herria. A nivell teòric ho tenim molt clar. Seguim les directrius d'ETA sense ser ETA". Intenten connectar amb els seus contactes en l’organització però aquest se’ls treuen de sobre. Ja no calen.

La novel·la va explicant el procés des dels sentiments contradictoris que tenen els protagonistes fins a les situacions que els toca viure, simulant execucions inventades, simulacres d’accions directes, segrestos impossibles, buscant consignes revolucionaries, malfiant-se de tothom i fent exercicis de reconeixement i seguiment de persones, contra vigilàncies paranoiques, exercicis de tir amb pals d’escombra, és, en fi, uns seguit de situacions en que hi ha un rerefons de violència però que ridiculitzen bona part del paper que els toca jugar. Víctimes de la seva pròpia història.

I per finalment actuar. Retornen a Espanya a través de Saragossa, allà hi viuen els pares d’una noia que coneixen a Tolosa, l’objectiu es trobar-hi un “zulo” inexistent, el seu informador els ha aixecat la camisa per treure-se’ls de sobre.

Tot plegat esperpèntic d’una mordacitat grandiosa...

Novel·la que sense ser humor absurd (en alguns moments ho sembla), posa als personatges en situacions que, sens dubte, fan aflorar un somriure gran o un riure franc. Sempre amb profund respecte cap a les víctimes i cap a les nefastes conseqüències del terrorisme, perquè del que aquí es mofa, com bé va dir l'autor, no és del terrorisme, sinó dels terroristes, d’aquells parell de passerells  amb ínfules de superhomes i amb una èpica tronada pels arguments que ells mateixos elaboren per convèncer-se i justificar-ho tot, o gairebé tot. Amb la idea de que cal “mantenir encesa una flama. Que l'enemic segueixi amb por".

Aquesta novel·la podria semblar la contra de Pàtria perquè fa un tractament des de la ironia i a voltes amb mordacitat el tema de les causes de la militància terrorista.

Hijos de la fábula
Fernando Aramburu
Coleccion Andanzas 1031
Tusquets editors
Barcelona, febrer 2023