Ara us escolto!

Com més va, més hi ha parlants que confonen els verbs sentir i escoltar, a favor de l’omnipresència del segon. Es tracta d’una de les errades més greus i nocives per a la llengua. Greu perquè, per influència del castellà (llengua en què també és incorrecte confondre oír i escuchar), cada cop més catalanoparlants s’empelten de l’error; i nociva perquè no és una pífia gens inofensiva: esborrant del mapa una de les formes, perdem precisió i el català s’empobreix.

Anem a pams: el sentit de l’oïda funciona lingüísticament igual que el de la vista, amb un sistema triple. Per referir-nos a la mera capacitat auditiva o ocular, les formes adequades són sentir-hi i veure-hi, amb el pronom aglutinat (és a dir, hi ha de ser sempre). Així, direm que algú necessita audiòfons perquè no hi sent bé, o ulleres perquè no hi veu. En canvi, quan volem explicitar allò que som capaços de percebre per les orelles o els ulls, i despleguem el complement directe, el pronom desapareix: el noi dels audiòfons no sent què li diuen i, quan no porta ulleres, no veu ningú pel carrer. I entraríem al tercer estadi: què cal dir quan algú para l’orella i fa l’esforç de percebre un so, una paraula o una persona? Que escoltem. I, parlant de la vista, que mirem.

Així doncs, vet aquí el sistema triple: sentir-hi, sentir i escoltar per a l’oïda i veure-hi, veure i mirar per a la vista. I convé remarcar la diferència entre sentir i escoltar i entre veure i mirar. Sentir i veure no impliquen voluntarietat, ni cap esforç: quan ens arriben sons o imatges, les sentim o les veiem. En canvi, escoltar i mirar sí que implica que la persona afectada s’hi esforça i para atenció. Com que ja hem dit que l’oïda funciona igual que la vista, un bon truc per saber si l’errem és intercanviar una forma per una altra: allà on no diríem mirar... tampoc hem de dir escoltar.

Un parell d’exemples: el professor va fent explicacions, però s’adona que al fons de la classe no en fan cabal. I diu: Que no em sentiu, allà baix? Òbviament, vol dir si és que els alumnes no són capaços de percebre el que explica, si hi ha massa soroll, o són massa lluny. Si ho traspassem a la vista, hauria dit Que no em veieu, allà baix? Fixeu-vos que si els hagués dit Que no m’escolteu, allà baix? el sentit hauria estat un altre: s’hauria pensat que no li fan cas deliberadament. I seria semblant a Que no em mireu, allà baix? Estarien per altres coses.

Un altre cas paradigmàtic, que per a més inri sol treure el cap en discussions filològiques, és el típic Aquesta paraula no l’havia escoltada mai. Sí, ho heu encertat: hauria de ser no l’havia sentida mai. L’explicació semàntica és que, si han caçat la paraula al vol, no se l’han escoltada, simplement els ha arribat (no hi havia voluntarietat en l’acció). I el truc pràctic consistiria a passar-ho al pla escrit: si parléssim de llegir, diríem que Aquesta paraula no l’havia mirada mai o que no l’havia vista mai? Ja som al cap del carrer.

Aprofitant que parlem dels sentits, una puntualització més: quan parlem de l’olfacte, passa una cosa semblant. Cada cop més la gent fa servir olorar en contextos espuris, i aquest verb es menja altres espais semàntics (com escoltar). Olorar s’aplica quan hi ha la voluntat d’ensumar una cosa, de ficar-hi el nas: He olorat l’olla i encara fa pudor. Seria semblant a escoltar i mirar. En canvi, si tornem a parlar d’una percepció, d’una olor que ens arriba, hauríem de dir sentir: Que has fregat l’olla? A la cuina se sent una pudor... (i no pas *s’olora una pudor...). I, encara, si parlem de la cosa que emet l’olor, no podem pas dir olorar, sinó fer olor: *Quina colònia t’has posat? Olores molt bé! hauria de ser Quina colònia t’has posat? Fas molt bona olor!

Si voleu un consell, per no cometre aquests errors al final es tracta de conservar el sentit més important: el sentit comú.