La culpa dels immigrants

L'emigració és un fet universal i tan antic com la humanitat, tots els homes, resideixin on resideixin en l'actualitat, han estat emigrants, un fenomen que precisament defineix la humanitat. Cal, doncs, observar la qüestió des d'aquesta òptica, i l'administració de qualsevol estat modern, democràtic, té el deure de tenir-ho en compte i proporcionar les eines socials adequades.

Cal considerar que l'emigrant té un greu problema, ha abandonat la casa, el lloc on ha nascut, no pas per vacances, sinó per poder continuar vivint. Si no us ho creieu penseu en vosaltres en aquella situació. El primer que desitja l'home que es veu forçat a emigrar és trobar feina i sostre allà on arriba, la qüestió de l'adaptació o integració és accessòria, té necessitats més urgents: vestir els fills i alimentar-los, buscar-los-hi escola. Si no acabeu de veure el drama, proveu de posar-vos en el cas.

El problema que a Catalunya dificulta assumir aquest servei social és principalment que la suposada administració receptora (la catalana) no posseeix el control de totes les competències que caldria per facilitar la necessària adaptació: política de recepció, distribució, habitatge, educació... els grans recursos per a aquestes polítiques els controla l'estat. O sigui, patim d’un mal que ja coneixem: la dependència de l'estat per ordenar els recursos propis.

Abans de buscar enemics entre els immigrants cal considerar que aquests no tenen gens d'interès a crear problemes, ni a l'acció social ni a la llengua dels catalans, tot el contrari, anhelen viure en un espai no problemàtic. És, doncs, la manca de competències en acció social i cultural qui crea la problemàtica. I també, a vegades −no podem ignorar-ho− la mala administració de les eines que es posseeixen, o la desídia.

Ben segur que entre els immigrants hi ha indigents i indesitjables, però, per una qüestió de lògica, no podem empassar-nos (com algú malintencionadament sermoneja) que n'hi hagi més que entre els naturals; perquè els immigrants són homes com nosaltres, oi? I de raça humana només n'hi ha una, oi? Si algú sosté alguna altra cosa en aquesta qüestió, ell és precisament el problema, problema pels emigrants i problema per la població natural; se'n diu racisme o estupidesa.

Cal buscar, doncs, la font primera de l'actual problema que presenta la creixen immigració en la manca de competències. I també en la mala voluntat, o desídia, de sectors volgudament interessats, per egoismes de classe i maquinacions ideològiques, en el fracàs de l'adaptació dels immigrants, per així presentar-ho a la població com una font insoluble de problemes. Predicar que l'emigració és EL problema −donant a EL, valor de propietat substantiva capital− o si més no el principal dels problemes socials actuals, és, o bé desconeixement de la realitat, o tergiversació intencionada d'aquesta realitat per divulgar una ideologia pèrfida i autoritària, o d'interessos de conveniència; ideologia que aprofita qualsevol anòmala situació per crear malestar social: sembrar sal per recollir tempestats.

Una altra i diferent qüestió són els aspectes religiosos i pràctiques, abusives o no, de costums no locals. Cal considerar l'adoctrinament com un episodi a controlar davant qualsevol justificació religiosa, cristiana o musulmana. Cal saber què proposen i d'on provenen els guies religiosos. Cap requeriment, norma, llei o costum religiosa pot contradir les lleis legals i normes humanitàries europees, que són inqüestionables i cal que tots els habitants ens cenyim a elles. Cal perseguir els infractors.