Com ho podria dir?

Tot comença al vestíbul. Aquí ja hi ha molta bellesa arquitectònica, és clar, i de tot tipus per contemplar, per meravellar-se’n, per exclamar-se’n… És bo anar-hi amb temps per observar detalls a tot el recinte musical: il·luminació, decoració (amb molts elements que capten l’atenció i mereixen més d’una mirada), espais, etc. I després, predisposar-se ja a gaudir de l’espectacle.

Des de bon inici i a mesura que evoluciona la representació, escoltar el “bel canto” de les diferents veus protagonistes (soprano, tenor, baríton, etc.), de manera encisadorament harmònica amb el Cor i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és... Com ho podria dir?

Al final, el teló abaixat em va generar ganes de tornar-hi i també de parlar-ne malgrat  que és un tipus d’espectacle i en un lloc que no és a l’abast de totes les butxaques. Però la qualitat, en tot, sempre té un preu superior. I dona també més prestigi, per exemple a un regal, lloant sobretot a qui el fa. Com el que vaig tenir la sort de rebre jo per poder-hi anar.

I de retruc, amb aquest article d’opinió m’agradaria aconseguir una fita molt més important (realment, l’objectiu principal d’aquestes línies): acostar la cultura de l’òpera al lector. I a qualsevol escenari on s’interpreti. Això és oferir més música, per tant més coneixements artístics; ergo aguditzar també l’esperit crític dels interessats. Tot plegat és, crec jo, una manera més d’avançar com a persones i com a societat. De fet, en això Violetta i Alfredo (els personatges principals de La Traviata) hi van exercir un bon mestratge.