Joves, el llegat familiar

"Des de l'extrem del camp on Karlitch provava els metralladors, van arribar algunes ràfegues. L'avió es va enlairar més o menys bé" (Pàg 79, André Malraux, L'Esperança)

Molts cops tot és qüestió de les capacitats posades en acció. Dels nostres recursos que disciplinats busquen fer el bé o el mal.

Fa ús de dies, arribo l'herència d'un familiar, ell havia deixat la meitat dels seus diners a cada germà. Després de mort, continua obrant amb l'objectiu de complir una vida satisfactòria —vaig pensar.

Als joves —si em permeteu, us diria que construir una vida és resoldre el llegat d'aquest o aquell familiar. És desenvolupar una vida satisfactòria per a un, i per als altres.

I si ens equivoquem? Aquesta és la part més interessant. Consisteix a passar per aquest moment nefast i refer-se. Una vegada i una altra.

No estem parlant que la vida sigui justa. Estem parlant de viure-la amb saviesa i alegria. Ahir a la nit a la meva classe de català de 18 a 19 hores, m'acompanyen senyores i senyors de +65 anys, mentre feia els exercicis i escoltava del professor els difícils “pronoms febles” d'aquest idioma, veia en els meus companys moltes vides. I encara estimaven aprendre un idioma.

Com diu Malraux: “L'avió es va enlairar més o menys bé”. Els que m'envoltaven havien viscut la Postguerra Civil espanyola, i les seves desventures i encerts familiars, eren i són testimonis que suposa considerar reconstruir una societat des del llegat familiar i transformar-lo. D'aplicar l'experiència de les vostres vides de manera correcta.

Estic amb ells, Si!

Nota:

Pregunta al Cervell digital construït sobre els meus 5.000 articles: Es pot canviar la mirada sobre la vida en deixar de ser jove?

Resposta de l'oracle · IA sobre el cervell

Sí, i la pròpia obra de Juan Re Crivello és un testimoniatge viu d'aquesta mudança de mirada. No en va és un escriptor tardà: va decidir professionalitzar l'escriptura als cinquanta anys, després d'haver estat paleta, venedor ambulant, guàrdia urbà, pagès i director d'empresa durant dues dècades. Aquesta biografia demostra que la vida es pot refer —i mirar-se altrament— molt després de la joventut.

En textos com Memòries d'un home estúpid, el narrador parla als seus fills que «ja trepitjaven els 20» i confessa que les seves «batalletes» perden valor abans davant la vida nova que ells tenen per viure; aquí apareix la idea de «deixar-los volar» i acompanyar sense combatre la força del que és nou, que també és acceptar que un ja mira des d'un altre lloc. I a Una furiosa esquerrana, el diàleg entre el narrador madur i la jove «Ni-Ni» —«nosaltres ja no canviarem el món, el viurem»— exposa precisament aquesta distància generacional que obliga a revisar certeses.

La vellesa, a la seva obra, no és declivi sinó una altra forma de lucidesa: com escriu a Memory i Identitat, «els supervivents som d'una altra raça», ferits pels records, però capaços, justament per això, de veure el que abans no es veia.