Gràcies, president!

Diada Nacional de Catalunya de 2026. Un bona amic m’envia un missatge del president Jordi Pujol a Catalunya Ràdio. I se m’ha posat la pell de gallina.

M’he emocionat de debò.

Una veu de 96 anys. Una veu cansada, fràgil, marcada inevitablement pel pas del temps. Però, al mateix temps, una veu que encara conserva allò que l’ha acompanyat durant tota una vida: la preocupació per Catalunya.

«Jo m’apago, però vosaltres teniu un futur col·lectiu.»

Costa escoltar aquestes paraules sense sentir alguna cosa per dins. Perquè hi ha frases que són molt més que una frase. Hi ha moments en què les paraules d’un home semblen les paraules de tota una generació que s’acomiada.

I avui he tingut aquesta sensació.

Jordi Pujol pertany a una generació que va conèixer una Catalunya vençuda, perseguida i silenciada. Una generació que va haver d’aprendre que estimar el país no era una abstracció romàntica, sinó una feina. Una feina de cada dia.

Salvar la llengua. Refer institucions. Crear escoles. Construir empreses. Enfortir la societat civil. Integrar els qui arribaven. Recuperar l’autoestima d'un país al qual durant massa anys havien volgut convèncer que era millor que deixés de ser ell mateix.

Es podrà discutir -i s’ha discutit molt- sobre Jordi Pujol. Sobre les seves decisions, els seus encerts i els seus errors. La història farà el seu judici, com el fa amb tots els homes i dones que han tingut responsabilitats importants.

Però hi ha una cosa que, per a mi, resulta difícil de negar: aquest home ha pensat Catalunya durant tota la seva vida.

L’ha pensada obsessivament.

L’ha recorreguda de punta a punta. L’ha explicada. L’ha defensada. Ha intentat entendre què necessitava per sobreviure, per progressar i, sobretot, per continuar existint com a poble.

I potser per això m’ha colpit tant sentir-lo avui.

Perquè als 96 anys ja no parla com un polític que espera unes eleccions. No hi ha cap càrrec per guanyar, cap enquesta per remuntar ni cap adversari per derrotar.

Només queda el país.

I quan un home que s’acosta al final del camí ens diu «jo m’apago» i, immediatament després, no parla d’ell mateix sinó de nosaltres, és difícil no emocionar-se.

Vosaltres teniu futur.

Vosaltres teniu un futur col·lectiu.

Quina manera més profundament pujoliana d’acomiadar-se: preocupar-se fins al darrer moment no pel propi destí, sinó pel destí de Catalunya.

Avui no vull escriure de política ni criticar res ni ningú, només agraïment.

Avui simplement vull donar les gràcies.

Gràcies, president, per haver cregut que Catalunya era possible quan no sempre era fàcil creure-hi.

Gràcies per haver contribuït a reconstruir unes institucions que venien d'un llarg silenci.

Gràcies per haver repetit durant dècades que un país no es construeix només amb banderes i discursos, sinó amb escoles, empreses, hospitals, associacions, cultura, llengua, responsabilitat i cohesió.

Gràcies per aquella idea tan senzilla i alhora tan poderosa que Catalunya és de tots aquells que hi viuen, hi treballen i la volen fer seva.

I gràcies, sobretot, perquè avui, als 96 anys, quan tindríeu tot el dret del món a descansar i mirar només enrere, encara mireu endavant.

Encara penseu en Catalunya.

Encara ens demaneu que no defallim.

Hi ha una generació que lentament se’ns en va. La generació que va viure la guerra, i la post guerra o les seves conseqüències, la dictadura, la clandestinitat, la recuperació de la Generalitat i aquella extraordinària voluntat de tornar a aixecar un país.

Nosaltres hem rebut moltes coses d’ells que potser, massa sovint, hem donat per descomptades.

Ara ens toca a nosaltres.

Potser aquest és el veritable significat d’aquest «futur col·lectiu».

Un país no s’hereta simplement. Cada generació l’ha de tornar a guanyar. L’ha de cuidar. L’ha de transmetre.

La Catalunya que vindrà no la farà Jordi Pujol.

La farem nosaltres i les següents generacions.

I aquesta constatació, que podria fer por, avui prefereixo entendre-la com ell ens l’ha volguda transmetre: com una esperança i una responsabilitat.

President, vós dieu que us apagueu.

Potser sí.

És llei de vida.

Però hi ha vides que, abans d’apagar-se, han encès moltes altres llums.

I mentre hi hagi algú que estimi aquesta llengua, que expliqui als seus fills d’on venim, que treballi pel país, que aculli qui arriba i li digui «aquest també pot ser el teu país», que defensi les nostres institucions i que es negui a acceptar que Catalunya sigui només un record, alguna cosa de la vostra generació continuarà viva.

Avui, Diada Nacional de Catalunya, jo em quedo amb les vostres paraules.

Tenim futur.

Però sobretot -i això és infinitament més important- tenim un futur col·lectiu.

Que sapiguem estar-ne a l’altura.

Moltes gràcies per tant, president!!