Qui vigila el vigilant?

La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) torna a ser aquests dies el focus d’atenció de la premsa (amb diferent protagonisme, segons la línia editorial -marcada per les subvencions oficials- que rep cada mitjà) per un cas que, lamentablement, no és únic i que no hauria d’haver passat mai.

Cal remuntar-se al 2020. Una menor, una nena de 12 anys acollida en un centre de la DGAIA a l’Hospitalet de Llobregat és captada, violada, obligada a prostituir-se i exhibida a les xarxes obscures per una xarxa de depredadors sexuals. Els educadors del centre detecten que alguna cosa no va bé i alerten la família (desestructurada, però família al cap i a la fi), que interposa la corresponent denúncia davant els Mossos d’Esquadra, que després d’una llarga i complicada investigació detenen el cap de la xarxa, un electricista de 45 anys i vell conegut policial.

Aquests fets ja indiquen clarament que la DGAIA no va estar a l’alçada del seu deure: vetllar pel benestar i la seguretat dels infants i adolescents que, per una causa o una altra, estan al seu càrrec. Però la cosa no acaba aquí: la mateixa nena, en complir els 15 anys -continua sent una menor- abandona el centre d’acollida per anar-se’n a viure amb un nuvi 10 anys més gran que ella. La DGAIA, un cop més, ni està ni se l’espera.

I ara explico per què aquest cas no és l’únic protagonitzat per aquesta direcció general. L’any 2016 es van destapar els abusos que havien patit prop d’un centenar de joves i infants, alguns sota la tutela de la DGAIA, per part d’una macro-xarxa internacional de pederastes afincada a Tortosa. Com en el cas de l’Hospitalet de Llobregat, la trama va ser descoberta per treballadors del centre d’acollida tarragoní i denunciada per les famílies d’algunes de les víctimes.

Per si amb això no n’hi hagués prou, resulta que la DGAIA també està esquitxada per presumptes irregularitats econòmiques en dos àmbits. Per una banda, un informe de la Sindicatura de Comptes alerta que entre els anys 2016 i 2020 s’han produït importants irregularitats en la signatura de contractes amb entitats que atenen els seus menors, més de 19.000 a tot Catalunya, 9.000 dels quals han estat apartats dels seus pares per diferents raons. De l’altra, l’Oficina Antifrau de Catalunya investiga des del novembre passat un possible mal ús de diner públic en la tramitació d’ajuts econòmics a joves ex-tutelats per la DGAIA en haver assolit la majoria d’edat. 

Queda clar, doncs, que a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència alguna cosa fa olor de podrit. No vull posar en dubte la professionalitat dels treballadors i treballadores que, com es diu col·loquialment, piquen pedra als Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE). La seva és una feina vocacional, cada cop més exigent, no sempre ben reconeguda, amb greus mancances quant a recursos humans i materials i amb uns salaris que no estan a l’alçada de les múltiples tasques que han de dur a terme. A més, hem de recordar que, tant en el cas de Tortosa, com en el de l’Hospitalet de Llobregat, com en les denúncies per irregularitats econòmiques, han estat els mateixos educadors els que han aixecat la llebre. Per tant, a qui hem de posar en l’ull de l’huracà és als alts càrrecs i als responsables polítics de la DGAIA que han permès que aquest descomunal desgavell s’hagi perpetuat des de fa massa anys.

Ara, tots els grups polítics s’afanyen a exigir responsabilitats i possiblement es produiran cessaments (no dimissions); uns acusaran i d’altres intentaran espolsar-se les puces, s’estudiarà la creació de comissions d’investigació parlamentàries; es demanarà una nova legislació que protegeixi, aquesta vegada de veritat i per sempre, els drets d’infants i joves en risc... Però de ben segur que la pregunta que encapçala aquest escrit quedarà, un cop més, sense resposta.