Trobar una proposta comuna

El passat 18 de maig es celebrava el dia Internacional dels Museus. Cada any en aquesta data la majoria dels museus, els del nostre territori inclosos, es vesteixen de gala, posen catifa vermella i ens ofereixen la nit dels Museus, amb una àmplia i variada oferta de visites, d’accions i de propostes singulars. Tot plegat es tracta d’oferir la possibilitat de que la ciutadania s’acosti d’una manera potser diferent de l’habitual a fer una visita als museus.

Tenim un territori ric amb museus i amb altres elements patrimonials, tant és així que a la nostra ciutat en el seu moment es va crear l’Institut Municipal de Patrimoni Cultural amb la voluntat de gestionar de manera conjunta tots aquells bens patrimonials de titularitat municipal. Però el patrimoni va més enllà dels museus i les col·leccions que hi ha inclosos, hi ha altres elements que formen part del capítol patrimonial i basteixen un ampli espectre tant moble com immoble, natural, documental... Elements que per altra banda configuren un imaginari col·lectiu lligat a cada territori.

Coincidia -potser no fil per randa, però ja ens va bé per la reflexió- aquesta celebració amb l’anunci de la sortida, signat per personalitats del món cultural amb llarga trajectòria, d’un manifest sobre la necessitat d’un proposta de Pacte Cultural Per uns acords nacionals al servei de la cultura -en vàrem parlar aquí-  en un moment el document diu: Per això, és més decisiu que mai que les polítiques culturals s’allunyin definitivament de ser eines de ningú per esdevenir eines al servei del comú. I al servei del comú entre altres coses deu voler dir de trobar projectes compartits, projectes que sostinguin un discurs global sobre el territori, propostes que aglutinen bona part del significat del nostre patrimoni, que tingui també la possibilitat de gestionar de manera conjunta i pactada l’ús social del patrimoni i com aquest pot portar, ben treballat i gestionat, a esdevenir un element de desenvolupament el territori.

I en aquest sentit la recerca d’un fil conductor ben segur seria important per poder fer un primer nivell de “pacte” en el territori i potser exportar el model que en sortís després del necessari debat.

Crec que tenim un avantatge i una experiència que pot ajudar a superar entrebancs tant de l’administració com dels sectors privats.

Fa prop de trenta anys (marededéu com passa el temps!!) el territori va intentar bastir un projecte de dinamització del patrimoni que van anomenar “Garraf l’esperit del romanticisme”. El Garraf va llençar el projecte que, tractava d’aplegar recursos i propostes conjuntes que dinamitzés el territori globalment en el tema patrimonial. Un intent de vincular col·lectivament patrimoni, cultura i dinamització econòmica. Era arribar a un pacte en un tema que podia tenir una certa potencialitat per posicionar-se competitivament en el món cultural al país.

Era també una voluntat d’implicar i involucrar els sectors públics i privats en un projecte global amb voluntat de futur.  

Era una proposta paraigües global en un tema sensible com era el patrimoni i cultura i d’execució conjunta amb la voluntat de posicionar el territori i donar valor al patrimoni a través d’actuacions coordinades.

El cert és que van fer coses interessants però tampoc va reeixir mai del tot.

La realitat és que va ser un cert “fracàs” des de l’òptica política institucional i també la constatació de la poca voluntat del sector privat –defensant únicament el seus interessos legítims però particulars- de col·laborar amb el procés institucional de fer tangible el projecte. En el fons es percep que va tenir impuls mentre hi van estar al davant els que s’ho creien, o almenys ho semblava. Com tantes coses acaben dissolent-se per apatia i indiferència. O senzillament i legítimament perquè els dirigents públics a mesura que canvien volen fer altres coses.

Sense, per descomptat, menystenir, ni infravalorar en absolut, el que s’ha fet ara, que és segurament el que s’ha pogut amb l’esforç de molta gent, constatar que la manca d’ambició política per una banda i la nul·la capacitat (segurament voluntat s’hi escauria millor) de trobar elements conjunts de treball patrimonial ens porten a un discurs territorial fragmentat i per tant feble i poc rendibilitzat socialment.

Ara si ens creguéssim la necessitat del que proposa el document Per uns acords nacionals al servei de la cultura podria en endegar-se un procés de reflexió i debat sobre quins elements poden aglutinar el màxim de possibilitat de ser elements patrimonials referencials del territori i bastir un discurs global, un discurs que engresqués als municipis a treballar conjuntament, a planificar un treball plegats amb un discurs comú, un concepte “xarxa” que permetés aplegar en un discurs coherent que aplegui els elements més emblemàtics del territori per potenciar-los i dotar de personalitat identificativa del territori.

Val pena iniciar novament una nova aventura col·lectiva?.

Sí, si es creu que es pot i es vol estructurar una voluntat del treball conjunt per trobar un projecte identificador i alhora diferenciador del nostre territori.

Hi ha capacitat política per bastir un projecte compartit, amb les singularitats necessàries?.

Hi pot  haver un lideratge clar en aquest aspecte?.

Estaria bé esbrinar-ho. Creiem que valdria la pena. 

Que en l’àmbit de les administracions que es mouen al nostre territori (vull creure que sí) sorgís una proposta de pacte patrimonial sòlid en el discurs i possible en la seva realització. Acord polític i disposició tècnica i proposta que fos coneguda i debatuda àmpliament per trobar el màxim consens i complicitats.

Potser un dèria nostra però objectivament segur que tindria un valor potencialment alt i projectaria una imatge atraient del territori.