De nou una interessant proposta de Pacte Cultural

Fa unes setmanes va aparèixer una notícia que crec va passar força desapercebuda. Es tracta d’un manifest fet públic per personalitats del món de la cultura per promoure un Pacte Cultural. Els signants  són Teresa Cabré, Carles Duarte, Jordi Font, Isona Passola, Joan Subirats, Marina Subirats i Joan Manuel Tresserras. Persones d’una llarga i reconeguda trajectòria en el món de la cultura. En el manifest 'Per uns acords nacionals al servei de la cultura', es demana entre altres coses que les polítiques culturals s’allunyin definitivament de ser eines de ningú per esdevenir eines al servei del comú. I que es dotin d’una eficiència màxima en l’imperatiu democràtic de garantir l’accés universal de tothom a la cultura i a la pràctica cultural.

Això demana la consecució del màxim consens possible a l’hora de fixar uns objectius estratègics posats al dia, uns acords d’abast nacional que integrin les actuacions als diversos nivells. Aquests nivells són el Parlament de Catalunya, la mateixa Generalitat i les altres administracions cadascuna d’elles amb les competències que li siguin pròpies.

Benvinguda sigui la iniciativa.

Però aquest país ja va tenir en el seu moment una iniciativa per assolir un pacte cultural. A mitjans dels anys 80 dels segle passat el Conseller de Cultura del moment, Joan Rigol, i les organitzacions municipalistes van explorar de manera decidida la possibilitat de trobar acords sòlids i duradors en matèria cultural. Així sota tres eixos bàsics el catalanisme obert i integrador, la pluralitat cultural i l’absència dirigisme en l’administració van fer camí però no va arribar a bon port ja que els recels del mateix govern de Rigol i també d’altres sectors va fer que el Pacte descarrilés i deixés al marge per un bon temps les possibilitats d’un treball conjunt de planificació i execució de les polítiques culturals.

Era també una  voluntat de refer país des d’una òptica cultural dels ajuntaments  però va quedar frustrada per la poca visió de la Generalitat en impossibilitar el Pacte Cultural que volia deixar clar allò que la llei obvia que són els marcs competencials. Hem vist masses vegades com projectes de vàlua extraordinària i de projecció nacional feta des d’ajuntaments i del territori es dissolia en mig de la inanició econòmica i el desinterès de l’administració nacional. En bona part foren els ajuntaments els que han tramat la solidesa de la cultura al país i ho han fet sovint des de la solitud. Facilitant els recursos, fent  equipaments, fent créixer la dinàmica cultural a partir de factors humans i dedicació intel·lectual.

Hem avançat certament avui ja no hi ha ningú que qüestioni la veritable funció estructural i constituent de la cultura a la nostra societat. Masses anys potenciant la funció ornamental de la cultura ha generat que encara hi hagi la necessitat d’una política nacional que generi adhesions des de la perspectiva de coordinació, de planificació i d’aportació de recursos. Els projectes anomenats nacionals -segurament necessaris però d’ubicació centralitzada- han estat creiem durant massa temps un fre a una concepció autèntica i real   nacional entesa com a suma d’iniciatives i accions en un territori molt més ampli.

La concepció de la cultura com un instrument més, però important, de l’estat del benestar, qüestionat ara per altres motius com l’habitatge, i la precarietat en sanitat o educació, li ha de donar permeabilitat perquè impregni totes les accions dels governs des de l’urbanisme fins al civisme i l’educació, sense oblidar la potenciació de la llengua permanentment qüestionada i fer-ho des del realisme, amb la necessària dosi d’ambició però sense perdre’s en objectius nebulosos.

La cultura és un element cabdal en la cohesió de la ciutadania. La cultura com a eina per a crear un nou model de relació que esdevingui exemple i finestra per contemplar la nova societat que estem fent entre tots i totes, per acció o per omissió. Però la cultura també és un element clarament referencial, element que ens dota d‘identitat i ajuda clarament a la inserció social.

Avui els valors cívics de la cultura han d’ajudar a recrear aquest discurs de valors col·lectius com elements d’un nou pacte social, com un dels pilars i fonaments de la nova construcció social necessària per afrontar els reptes de les ciutats del segles XXI. L’esforç, la responsabilitat, la valoració de la propietat col·lectiva de la ciutat, la relació harmònica entre ciutadans i ciutadanes malgrat les seves diferències.

El manifest fet públic reclama un compromís ferm per la cultura.

La tradició cultural europea ha anat consolidant la idea que cal mantenir una distància entre la política del dia a dia, travessada de dilemes urgents, i la dinàmica cultural i artística, que requereix d’una autonomia que li és vital per al seu desenvolupament, lluny de tuteles de part i tot esdevenint causa plural i compartida del conjunt. Aquest principi, que forma part, avui, del nucli de la cultura política d’Europa, està també en la base del pacte per la cultura que propugnem. Un pacte que, a més d’assegurar l’eficiència i la transparència de les polítiques culturals, ha de situar Catalunya en la primera línia del compromís europeu per la cultura.

És una bona proposta i cal demanar que el recorregut vagi més enllà del que va fer als anys vuitanta. Que és generi el debat. I per altra banda ens sembla que és el moment que el territori faci també un pas decidit per estructurar un acord, un pacte, una voluntat compartida de que la cultura sigui uns dels motors important del territori del Penedès. A la nostra vegueria tenim entitats solvents en el camp de la cultura, també tenim estudis sobre la cultura al territori, tenim unes administracions amb capacitat i programes culturals. Fora, creiem interessant que hi hagués una mena d“estats generals” de la cultura que assentés unes bases per fonamentar un gran acord cultural al Penedès que fos un mirall del que es podria fer al país i que reclamen, i creiem és assenyat, els signants del manifest: Per uns acords nacionals al servei de la cultura